Ves al contingut principal

Modest Comadira

Ja sé que és una obvietat i que en aquests articles ho he dit a bastament, però no per repetir-ho és menys veritat: estem instal·lats en el presentisme i no veiem més enllà del que envolta al temps en què vivim. Se’ns fa difícil pensar en horitzons més amplis dels que permeten les estretes pàgines de la nostra agenda i, en alguns casos, més enllà de la fulla diària del calendari del pagès. El present ens aclapara i arribem a pensar que la resta només és fum.
Des de la meva humil talaia, i simplement sumant i restant passats i algun futur, arribes a conclusions simples, però segures. Per exemple: si sumem tot el que han aportat a la cultura gironina i al país sencer personatges com Modest Prats i Narcís Comadira i els projectem cap al futur, el resultat serà X multiplicat per 10. O sigui, en un futur no molt llunyà, aquest dos noms seran un referent importantissim a l’hora de parlar de la nostra època.
Tot això ho dic perquè aquests dies de Fires s’ha homenatjat als dos que acabo de citar. En ambdós casos han estat actes relativament multitudinaris, vull dir en la quantitat relativa en què es poden omplir aquestes reunions que es convoquen des del món de la cultura. Si tenim en compte que el primer dels quals, la presentació del llibre Homilies de Medinyà, fou gairebé una manifestació clandestina, convocada no se sap com, la cosa ja té mèrit.
El segon, l’homenatge a Comadira al Teatre Municipal, va ser organitzat per la ment brillant del director de Temporada Alta i en el qual hi van participar la flor i la nata de la colla teatral barcelonina. Els dos tenen moltes coses en comú entre ells, però sobretot els gironins hem de tenir en compte el que signifiquen i el que significaran. Des d’aquesta perspectiva només em cal afegir que aquests homenatges –per una vegada fets en vida!– potser haguessin merescut una mica més d’interès per part de la societat gironina.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…