Vés al contingut principal

Lartsinim

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino.
El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento.
Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys. Però ell tenia una eina poderosa per fer-ho, l’escriptura. En Ministral ens va llegar una obra escrita molt diversa: Ciutat petita i delicada, Nosaltres els mestres, Tramuntana boja, un seguit d’articles a Presència i a molts altres mitjans de comunicació i també els seus guions radiofònics i televisius, sobretot en la seva darrera etapa de col·laboració amb Joan Capri.
Però hi ha un Ministral oblidat que torna a veure la llum gràcies a l’empeny del figuerenc Joan Manel Soldevilla, el Ministral autor de novel·les d’intriga que publicava precisament en aquella editorial Molino, uns llibres que signava amb el seu cognom al revés: Lartsinim, un cognom que ara sona amb tonalitats sueques molt a la moda literària actual. Fills del seu temps i d’aquest admirat autor i protagonitzats pel doctor Ludwig von Zigman, aquells llibres els podrem tornar a gaudir en la nostra època i ens serviran, ben segur, per a evadir-nos d’una nova realitat en crisis que ens persegueix i també d’una altra realitat virtual que ens aclapara.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…