Ves al contingut principal

Lartsinim

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino.
El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento.
Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys. Però ell tenia una eina poderosa per fer-ho, l’escriptura. En Ministral ens va llegar una obra escrita molt diversa: Ciutat petita i delicada, Nosaltres els mestres, Tramuntana boja, un seguit d’articles a Presència i a molts altres mitjans de comunicació i també els seus guions radiofònics i televisius, sobretot en la seva darrera etapa de col·laboració amb Joan Capri.
Però hi ha un Ministral oblidat que torna a veure la llum gràcies a l’empeny del figuerenc Joan Manel Soldevilla, el Ministral autor de novel·les d’intriga que publicava precisament en aquella editorial Molino, uns llibres que signava amb el seu cognom al revés: Lartsinim, un cognom que ara sona amb tonalitats sueques molt a la moda literària actual. Fills del seu temps i d’aquest admirat autor i protagonitzats pel doctor Ludwig von Zigman, aquells llibres els podrem tornar a gaudir en la nostra època i ens serviran, ben segur, per a evadir-nos d’una nova realitat en crisis que ens persegueix i també d’una altra realitat virtual que ens aclapara.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…