Ves al contingut principal

La cotització de l’esperança

Hi ha desastres naturals, incontrolables, impredictibles i inevitables. Terratrèmols, sequeres, inundacions o erupcions volcàniques submarines, com és el cas ara a l’illa del Hierro. Davant d’aquestes demostracions de força de la natura, els humans no podem fer altra cosa que fugir, perquè, al contrari que els déus mitològics, els nostres poders són limitats. L’escorça geològica d’aquest planeta, navegant en un mar de magma, va a la seva, per molt que ens entestem en pensar el contrari.
En canvi, hi ha d’altres desastres provocats, aquests sí, per la pura incompetència de la raça de bípedes que habita aquest racó de l’univers. Ens passegem per ciutats amb l’aire enverinat, hem de netejar l’aigua dels rius que nosaltres mateixos embrutem i ens passem la vida intentant solucionar conflictes que provoquem reiteradament per la falta de coneixement i d’enteniment. Sembla com si fos part intrínseca de la nostra manera de ser, però en el fons tots sabem que no és així.
Que tots els problemes dels humans tenen solució, ho venen a dir actes com el que organitza anualment l’associació LiberPress, premiant, com ha estat ara el cas, la solidaritat, la memòria, la intel·ligència i la lluita per la pau. Personificats en personatges com són, entre altres, l’editor Josep M. Castellet, la directora cinematogràfica Agnès Varda o el fotògraf Steve McCurry autor, perquè ens entenguem, de la famosa fotografia de la noia afganesa que fou portada i icona recurrent del National Geographic Magazine.
Els de LiberPress ens demostren que els desastres provocats per nosaltres mateixos no només són pal·liables, sinó que també es poden prevenir amb el poder incommensurable de la solidaritat, amb la força tel·lúrica de la memòria –personificada en les filles i les netes de les 17 roses de Guillena–, amb l’empenta inesgotable de la intel·ligència i la inqüestionable utilitat de la lluita per la pau. Ara, en aquests moments de sensació de derrota i de crisis, sempre ens va bé recordar que l’esperança i la felicitat són bens primordials que haurien de cotitzar constantment en la borsa de les nostres vides.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…