Ves al contingut principal

La bombolla discursiva

Les cerimònies civils, inauguracions, lliuraments de premis i tota mena d’actes públics, es farceixen sovint de discursos més o menys buits de contingut. Es deixen anar frases fetes, refranys i es repeteixen sense fi els tòpics que algú ja ha dit abans i que, generalment, no aporten absolutament res al desenvolupament de l’acte en si mateix. La majoria d’aquestes cerimònies les podrien executar tranquil·lament un grup de mims o uns orangutans vestits amb americana i corbata, o vestit-jaqueta si és el cas.
Des que el món és món, i que algú va inventar els micròfons, els actes comencen entre les distorsions provocades pels altaveus que sempre estan descompensats i si la cosa requereix de suport audiovisual difícilment funciona com ha de funcionar. Els oradors arriben en l’ordre invers al seu rang i al seu catxet mediàtic; un presentador televisiu o un polític de primer ordre, per exemple, es poden permetre el luxe d’arribar amb un retard de trenta minuts o més i encara, quan entren a la sala, els aplaudeixen.
Els més vells i bregats en aquesta mena de coses procuren parlar molt per no haver de dir res i els més novells parlen del que poden per venir a dir més o menys el mateix. Quan són actes culturals tots s’omplen la boca amb cites caçades al vol, quan són actes polítics es procura citar amb una miqueta de gràcia les consignes de la campanya de torn i quan es barreja la cultura amb la política el millor sempre és posar cara d’anar segar cadenes.
Sempre és millor anar a segar cadenes que haver d’anar a segar un camp de blat, posem per cas, perquè la palla va cara i les cadenes sempre es poden segar amb un parell de frases i es queda la mar de bé. En aquest país faríem bé de tancar la boca tots plegats durant un temps, i jo m’hi compto el primer, perquè sinó arribarà el dia en què la bombolla discursiva esclatarà igual que ha esclatat la bombolla immobiliària.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…