Ves al contingut principal

Les cigonyes i la crisi

Les cigonyes són aus de nas potent, de coll sinuós i cames llargues. Sobrevolen pausadament els campanars de l’Empordà, esquivant com poden les capçades punxegudes dels xiprers i els serrells retorçats dels cables elèctrics. Són ocells migratoris, que tornen sempre al mateix niu d’on havien sortit, carregades amb un mocador de fer farcells al bec on hi porten els encàrrecs usuals de les pageses. Sovint les capçaleres dels llits dels nadons estan il·lustrades amb imatges de cigonyes, que les mares utilitzen com a metàfora per a explicar-los l’obscur origen de la vida.
L’altre dia, en una grua de Girona, s’hi van reunir una cinquantena d’individus d’aquest plomatge. El seu perfil angulós rivalitzava directament amb l’estructura industrial on es recolzaven i la seva blancor poderosa ressaltava sense competència amb el fons de núvols que s’acostava lentament per llevant. No lluny d’aquell indret un quiosquer oferia als seus clients els suplements dominicals d’una realitat arrebossada de conceptes extrems i d’ultimàtums que, per repetitius, la gent acaba acceptant com una mena de rutina diària.
Des de la pàgina d’un diari, amagat en la seva secció de cultura, treia el cap la imatge pansida i envellida de Harold Bloom, dient a tothom que el volia escoltar, entre cometes i en negreta, que al cap i a la fi «Tots temem la soledat, la bogeria i la mort». Després de tantes i tantes lectures, aquest crític literari ha arribat al mateix punt mental on han arribat tots els mortals des que el món és món. Molt a prop seu, al mateix diari, Stéphane Hessel als seus 94 anys veu el vas mig ple i assegura que «Estimo la vida, les dones i les ciutats».
En la suma dels dos probablement hi podem trobar la síntesi del pensament modern, una visió clarivident del present, fonamentada en l’experiència i el coneixement. Mentrestant nosaltres continuem el nostre camí cap al no-res, embadalits entre la boira d’una crisi que provoquem amb el nostre propi alè i les cigonyes continuen el seu viatge, descansant sobre les grues que hem alçat tots plegats com a monument a la nostra pròpia imbecil·litat.

4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…