Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (La nit)


Durant l’estiu la pesada llosa de la calor es liqua en una espècie de grum espès que s’enganxa a la pell i als llençols. Els somnis més bojos de la gent es passegen desesperadament d’un costat a l’altre sense poder sortir, sense destí ni esperança. Les estrelles semblen flotar en un cel asfaltat i el soroll salvatge dels televisors s’escapa per les finestres esbatanades d’unes cases que anhelen una mica de frescor.
Pels que volen dormir la nit es fa llarga, tot se’ls gira en contra. Al nostre país l’estiu no és, malgrat les vacances, una estació apta pel descans. Però en el fons no és un problema únicament de climatologia, és una qüestió de convivència i d’educació. No hem estat educats per poder suportar aquestes pressions ambientals. La canícula ens pressiona i fa esclatar tota mena de passions. L’estiu és l’estació de les passions i la nit és el seu escenari predilecte.
Hi ha gent que només se sap divertir durant les hores en què la lluna regna sobre el seu cap, entenent per diversió disbauxa i soroll. Per aquesta raó durant les nits estivals esclaten tota mena de batalles, en les quals –com en totes les guerres– els que hi tenen més a perdre són precisament els que no hi participen directament. De matinada la gent acaba fent cua a les urgències hospitalàries o a la comissaria dels mossos més propera per a posar una denúncia.
Però les nits d’estiu són una molèstia que hem de deixar passar. Val més carregar-se de paciència i prémer el botó del ventilador al màxim. Aviat arribaran temps millors, quan arribi la tardor començarà a refrescar i els més impetuosos activistes de la nit hauran de tornar als quarters d’hivern. Quedaran ferides, això és evident, però segurament quan arribi el proper estiu ja no les recordarem i tot començarà de nou fins a la fi dels segles.


1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…