Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (La migdiada)


La migdiada és com una mena d’obligació estival, no es poden entendre les tardes d’estiu sense la perceptiva becaina, mentre el sol intenta foradar les persianes de l’habitació amb els raigs furibunds de la canícula. Durant les hores de més forta insolació cal reduir l’esforç corporal al mínim, sobretot després d’un àpat lleugeret, amb peix fregit, amanides, carns a la brasa, meló amb pernil, fruites i gelats, tot regat –evidentment– amb un vinet fresc i licors amb glaçons.
Els nostres pares i avis dormien acomboiats pel tentineig dels plats a la cuina i per la cridòria llunyana de les criatures al pati. Ara les coses han canviat, les dones s’han emancipat i els plats es deixen a l’aigüera –ja els rentarem més tard–. Els nens estan en una espècie de silenci concentrat, amb els seus auriculars i els comandaments dels videojocs, que no deixen ni per vacances, no fos cas que perdessin el costum.
Després de la migdiada el món es veu d’una manera radicalment diferent. Durant aquells moments de somnolència han passat tota mena d’imatges i de sensacions pel teu cap que, banyades amb uns litres de suor, esdevenen com una mena destil·lat del coneixement humà. Mentre els plats bruts continuen intactes en seu lloc, es comença a pensar en el berenar-sopar i en les converses sorgeixen ja els grans temes filosòfics que es debatran en la llarga vetllada a la fresca.
L’estiu és tot això i alguna cosa més, però bàsicament el que s’enyora més són les migdiades. Acabaran de passar els daurats dies de setembre, començaran les grisors de la tardor, arribarà el fosc hivern i els eterns estiuejants tancaran els ulls i, entre la fredor hivernal, sorgiran les imatges càlides d’aquells moments en què l’home se sent totalment realitzat en el seu rol adàmic, de l’Adam d’abans de la poma.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…