Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (Els rodríguez)


Cada època crea els seus mites i omple amb fantasies els buits que la consciència és incapaç de farcir amb una realitat que, tocada de prop, ens sembla massa banal i avorrida com per ser glosada en els cantars de gesta. Els escriptors sempre han distorsionat una mica els fets reals per poder fer digeribles unes històries que, si fossin totalment ajustades a la realitat, serien completament increïbles.
Els rodríguez són un d’aquests mites sorgits en la voràgine dels anys seixanta. Aleshores –mira quina cosa!– els homes no en feien prou amb un sou per tirar endavant i havien de procurar-se allò que se’n deia un «sobresueldo», o sigui una altra feina que arrodonís el sou per poder anar pagant les lletres del siscents, de la nevera i del pis. Les senyores es quedaven a casa fent, tal com constava en el carnet d’identitat, «sus labores».
Quan arribava el temps de les vacances, la senyora agafava les criatures i anava a la platja, en un apartamentet que el senyor pagava amb algun dels sobresous que, com podia, anava compaginant durant la temporada. D’aquests que es quedaven a casa mentre la senyora estiuejava, en deien «els rodríguez», als quals se’ls suposava uns dies de tranquil·litat conjugal i de vida dissoluta, mentre la parentela era lluny de casa.
Ara d’aquests ja en queden ben pocs, sigui perquè la dona també treballa, sigui perquè ara ja tothom té un cotxe i va amunt i avall sense les constriccions d’abans (hem de suposar que ara les carreteres són millors), els rodriguez han anat desapareixent del mapa. Ara els rodriguez fan la viu-viu al Facebook i al Twitter, són cosa dels temps que corren i val més que deixi aquí aquest article, ves a saber tu què diran en el futur dels mites del nostre temps...

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…