Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (El restaurant)

L’estiu és la temporada de la mandra, tot allò que fem de natural durant l’any, quan arriba el temps de les vacances se’ns fa feixuc, ni que només sigui per greuge comparatiu. L’escombra sembla que pesi més, els plats queden apilonats sense rentar –ja ho farem després–, engegar la rentadora sembla una tasca de titans i, fins i tot, aguantar el diari sembla una aventura sobrenatural. Potser serà per aquesta raó que els diaris són més prims durant l’estiu?
Per tant, a l’hora de dinar, qui més qui menys, un dia o l’altre, se’n va de restaurant. Tampoc és cosa de deixar-hi un dineral, una cosa senzilleta, una fonda de poble... d’aquelles que la resta de l’any no hi aniries ni a vomitar. Però per vacances tot s’hi val i si és barat, millor que millor. Una amanideta amb moltes olives, ou dur i tomates de l’hort, res, una cosa lleugera i després carn a la graella, un gelat i cafè amb gel. Ep! I macarrons pels nens!
Tot servit en una taula de plàstic de color llampant, sobrevolada constantment per mosques que semblen avions de la Guerra Civil i entre els crits desaforats dels parroquians. De fons no hi pot faltar també una banda sonora musical generalment inidentificable i ni falta que fa. Durant un parell d’hores es viu en estat de felicitat estiuenca, presidit pel dubtós lema: «Qualsevol cuina a casa, podent anar al restaurant!».
Quan arriba la carn a la graella un ja no recorda haver-se menjat l’amanida i quan apareix el gelat ja fa una hora i mitja que els nanos han devorat els macarrons i ves a saber on paren. Amb el cafè arriba el compte i aquí la il·lusió ja es dilueix una mica. Després d’un encreuament de mirades amb la parella i/o les altres parelles, es fa una divisió mental i es posen uns bitllets a sobre la taula amb aquell enyorament de no tornar-los a veure mai més. I aleshores cal tornar a casa, o a l’apartament, a dormir la migdiada, però aquesta ja és una altra història.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…