Vés al contingut principal

Quadern d’estiu (Les tempestes)

Les tempestes es congrien entre els penyals de les muntanyes més altes, s’inflen com globus immensos, però discretament, sobre els barrets dels excursionistes que contemplen el paisatge i les daines que salten de roca en roca. Els núvols rebenten a migdia o just després de dinar, damunt dels pobles de muntanya. De vegades, però, s’ajuntem amb fronts tempestuosos vinguts de lluny i sumen les forces per arribar fins a la línia de costa, amarant de tardor els para-sols d’estiu.
Les tempestes cauen sobre les cases i els camps, les gotes regalimen entre les fulles del blat de moro i es condensen en bases de color cafè amb llet al mig dels camins. Els rius i les rieres s’omplen de sobte i els cotxes s’aturen en el moment menys oportú. A les ciutats els portals serveixen de sopluig i, els més afortunats, s’ho miren des de la finestra. Els paraigües sembla que sorgeixin del no res i sempre hi ha alguna senyora que es cobreix la permanent amb una bossa de plàstic.
Durant aquests curts, però intensos moments, les mares intenten arrecerar els seus fills al voltant de l’escalfor dels televisors, on l’estiu continua desenvolupant-se amb tota normalitat, i els botiguers escampen serradures per apaivagar les humitats sobrevingudes. Els turistes intenten orientar-se amb els plànols turístics mig desfets per la pluja, mentre els automòbils esquitxen a tort i a dret quan trepitgen els bassals de la voravia.
Un estiu sense tempestes seria com un pessebre sense neu o com una coca sense sucre, perquè, en el fons, l’aigua al nostre país sempre ha estat un bé escàs que cal saber agrair encara que ens faci mal. Després d’una tronada, el paisatge torna a la calma i l’equilibri ecològic sembla que es restableixi, l’aire es fa respirable, els turistes tornen a sortir com els cargols i les senyores poden lluir els seus pentinats amb la joia de viure un estiu més sota el sol d’unes vacances que ara encara semblen inesgotables.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…