Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (Les tempestes)

Les tempestes es congrien entre els penyals de les muntanyes més altes, s’inflen com globus immensos, però discretament, sobre els barrets dels excursionistes que contemplen el paisatge i les daines que salten de roca en roca. Els núvols rebenten a migdia o just després de dinar, damunt dels pobles de muntanya. De vegades, però, s’ajuntem amb fronts tempestuosos vinguts de lluny i sumen les forces per arribar fins a la línia de costa, amarant de tardor els para-sols d’estiu.
Les tempestes cauen sobre les cases i els camps, les gotes regalimen entre les fulles del blat de moro i es condensen en bases de color cafè amb llet al mig dels camins. Els rius i les rieres s’omplen de sobte i els cotxes s’aturen en el moment menys oportú. A les ciutats els portals serveixen de sopluig i, els més afortunats, s’ho miren des de la finestra. Els paraigües sembla que sorgeixin del no res i sempre hi ha alguna senyora que es cobreix la permanent amb una bossa de plàstic.
Durant aquests curts, però intensos moments, les mares intenten arrecerar els seus fills al voltant de l’escalfor dels televisors, on l’estiu continua desenvolupant-se amb tota normalitat, i els botiguers escampen serradures per apaivagar les humitats sobrevingudes. Els turistes intenten orientar-se amb els plànols turístics mig desfets per la pluja, mentre els automòbils esquitxen a tort i a dret quan trepitgen els bassals de la voravia.
Un estiu sense tempestes seria com un pessebre sense neu o com una coca sense sucre, perquè, en el fons, l’aigua al nostre país sempre ha estat un bé escàs que cal saber agrair encara que ens faci mal. Després d’una tronada, el paisatge torna a la calma i l’equilibri ecològic sembla que es restableixi, l’aire es fa respirable, els turistes tornen a sortir com els cargols i les senyores poden lluir els seus pentinats amb la joia de viure un estiu més sota el sol d’unes vacances que ara encara semblen inesgotables.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …