Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (La muntanya)

Anar de vacances a muntanya és com enfilar cap al passat. En algun indret dels nostres gens hi ha un bufarut que ens recorda, més enllà de les pinzellades civilitzadores, el nostre origen en la seguretat de les coves i en els prats on pasturava el menú del dia en forma de mamut o de cérvol. La muntanya és un indret sagrat on encara hi ressonen els càntics llegendaris i les històries dels nostres rebesavis.
A muntanya no s’hi va a buscar sol i xivarri, els turistes que prefereixen anar terra endins són gent calmada i amb fills en edat d’anar en bicicleta. Els agrada la vida natural, menjar amanides amb verdura de marge i aquella pluja que cada tarda obliga a anar de passeig amb un paraigües a la mà i un jersei penjat de l’esquena. Les vacances a muntanya són un estil de vida alternatiu.
Els pobles rurals, com el seu qualificatiu indica, són rústecs i la gent que hi viu, en principi, també. Es miren amb un deix d’indiferència als forasters, igual que les vaques, i continuen fent la seva vida com si el turisme no existís. Però aquesta displicència, lluny de desanimar als estiuejants, encara els esperona i arriben a pensar que ells mateixos també formen part del paisatge. El turista de muntanya és fidel al seu poble de vacances igual que una oreneta ho és al seu niu d’estiu.
Però a muntanya també s’hi va per caminar, per fer excursions o per practicar esports que no requereixen vastes extensions aigua. Els turistes arriben calçats amb botes que semblen haver de caminar soles i motxilles amb tota mena de guarniments. Quan tornen de la caminada beuen una cervesa en el bar de la plaça major, s’ensenyen els uns als altres les fotografies fetes amb les seves càmeres digitals i, a punta de fosc, miren cap al cel, assenyalen una estrella i expliquen històries que els seus descendents repetiran de generació en generació.


1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…