Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (Els viatges)

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.
Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.
Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.
Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.



1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…