Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (Els viatges)

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.
Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.
Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.
Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.



1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…