Vés al contingut principal

Quadern d’estiu (Els viatges)

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.
Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.
Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.
Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.



1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…