Ves al contingut principal

Quadern d’estiu (Els viatges)

Últimament el tren era cosa de pobres, de gent sense recursos, en canvi, ara els pobres viatgen en Ryanair. El tren, en recorreguts de mitja distància europea, ofereix una comoditat que els ortopèdics seients dels avions i les sales d’espera dels aeroports els hi neguen. Josep Pla deia que el viatge comença a Elna, o sigui en la primera estació de França després de la frontera i Salvador Dalí sempre va assegurar que el centre del món era ni més ni menys que en la estació de Perpinyà.
Però encara ara hi ha molta gent que s’entesta en voler agafar un avió. Sembla mentida, però segurament tenen les seves raons. Sempre hi ha algú que decideix viatjar a destins rars, d’aquells on abans t’has de vacunar preventivament de malalties infeccioses que de petit només havies sentit parlar en les pel·lícules d’aventures. Són aquella mena de gent que es passen tot l’any amb els braços recolzats en un despatx de funcionari i que necessiten emocions fortes per poder-les anar explicant durant les llargues vetllades d’hivern a la vora de la cafetera de l’oficina.
Si descomptem els ferris, gairebé la resta d’embarcacions marines només són a l’abast de parelles amb diners i temps. Un no s’embarca en un vaixell si no té com a mínim tres setmanes de vacances i el pressupost equivalent a tres mesos del sou mínim interprofessional. També, és evident, se suposa que no han de ser susceptibles als marejos i als inconvenients de la mar oceànica i ser capaços de suportar la companyia continuada de tot un grup de passatgers amb ganes de gresca i de lluir el margalló.
Però les famílies, o sigui la majoria dels que surten de casa seva per passar un dies de vacances, són usuaris de la carretera, ja sigui en cotxe, furgoneta, auto caravana, moto o qualsevol mena de vehicle a motor. En aquest cas, l’estiu està fet bàsicament per passar-lo a la carretera o l’autopista i un acaba coneixent totes les estacions de servei i les àrees de descans. El paisatge es concreta en la part posterior del maleït camió que no hi ha maneres d’avançar i en aquella escalfor que sorgeix de l’asfalt i que es dilueix en el miratge d’unes vacances que acaben de la mateixa manera que van començar: en cotxe.



1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…