Ves al contingut principal

La química dels indignats

El passat no sempre pot respondre als nostres interrogants, és més, a vegades ni tant sols pot donar les respostes adients perquè aquestes cal buscar-les en el calaix de les idees, un indret folrat amb una matèria refractària al temps. A vegades em sembla que, amb el grapat escàs d’idees fonamentals que romanen al fons d’aquest calaix, es podria compondre una taula periòdica semblant a la dels elements químics formulada per Mendeléiev.
A partir de les idees fonamentals, tothom elabora les combinacions i formula les seves propostes i, per molt virtuós que se sigui en el tema, ningú serà capaç mai d’anar més enllà de l’estructura atòmica d’aquestes nocions primordials. L’únic que podem fer és combinar els elements, les idees, en el laboratori de la vida i pregar perquè el resultat de l’experiment no ens exploti a les mans.
Encara que, generalment, la perillositat de les idees precisament arriba quan s’hi juga poc, quan no es combinen les unes amb les altres. Les idees primordials com més pures, més inestables. Quan un grup de gent indignada, posem per exemple, surt al carrer amb una sola idea al cap, pot fer detonar el sistema social, el règim polític i pot fer desviar per sempre més el curs de la història, però si en el cap de cadascun dels indignats hi bull una idea diferent, acaba passant el de sempre, o sigui que en el cas de guanyar, tot canvia per seguir igual que abans.
No sé com acabarà tot això d’aquesta revolució dels indignats, per no saber no sé si comptar-m’hi o no, però pel que veig no serà molt diferent d'altres vegades: convenceran, però no venceran, perquè per vèncer s'ha de tenir una sola idea al cap, ben arrelada en el passat —que la majoria ignoren— i projectada cap un futur on hi bulliran les mateixes idees de sempre, en el cap d'altres indignats que renegaran dels d'ara. La vida, ja ho deia Montaigne, puja i baixa.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…