Vés al contingut principal

Els malucs de la realitat

Aviat farà un any d’aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D’aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s’han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història.
La realitat és una capa bituminosa, que s’elabora bàsicament en les seccions d’esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen “actualitat”. Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta i en els malucs de la Shakira.
De fet, penso que sort en tenim de la realitat, d’aquesta realitat institucionalitzada, perquè sinó el nostre planeta probablement es disgregaria en el no res. A vegades se’ns fa feixuga, però és necessària, ho avalen els milers de revistes que reposen apilonades en els racons més transitats de les perruqueries, en les sales d’espera dels metges i sobre el taulell dels bars de barriada. Això és la realitat real i no el que ens pensem els quatre desgraciats que de tant en tant sortim al carrer a cridar consignes o a votar quan ens ho permeten unes eleccions.
La realitat és el conjunt de coses i esdeveniments, el conjunt de tot allò que esdevé i que dura. La veritat, en canvi, no esdevé ni dura. La veritat, si realment ho és, és permanent. Quan la realitat muda de pell, la veritat en què es fonamentava continua essent vàlida. Però la veritat, en un món on només compten les mentides, té un valor escàs i l’única veritat que quedarà d’aquests darrers dies és la veritat dels malucs de la Shakira ondulant sinuosament davant dels ulls mig marejats d’en Piqué.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…