Ves al contingut principal

Els malucs de la realitat

Aviat farà un any d’aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D’aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s’han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història.
La realitat és una capa bituminosa, que s’elabora bàsicament en les seccions d’esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen “actualitat”. Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta i en els malucs de la Shakira.
De fet, penso que sort en tenim de la realitat, d’aquesta realitat institucionalitzada, perquè sinó el nostre planeta probablement es disgregaria en el no res. A vegades se’ns fa feixuga, però és necessària, ho avalen els milers de revistes que reposen apilonades en els racons més transitats de les perruqueries, en les sales d’espera dels metges i sobre el taulell dels bars de barriada. Això és la realitat real i no el que ens pensem els quatre desgraciats que de tant en tant sortim al carrer a cridar consignes o a votar quan ens ho permeten unes eleccions.
La realitat és el conjunt de coses i esdeveniments, el conjunt de tot allò que esdevé i que dura. La veritat, en canvi, no esdevé ni dura. La veritat, si realment ho és, és permanent. Quan la realitat muda de pell, la veritat en què es fonamentava continua essent vàlida. Però la veritat, en un món on només compten les mentides, té un valor escàs i l’única veritat que quedarà d’aquests darrers dies és la veritat dels malucs de la Shakira ondulant sinuosament davant dels ulls mig marejats d’en Piqué.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…