Ves al contingut principal

Els malucs de la realitat

Aviat farà un any d’aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D’aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s’han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història.
La realitat és una capa bituminosa, que s’elabora bàsicament en les seccions d’esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen “actualitat”. Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta i en els malucs de la Shakira.
De fet, penso que sort en tenim de la realitat, d’aquesta realitat institucionalitzada, perquè sinó el nostre planeta probablement es disgregaria en el no res. A vegades se’ns fa feixuga, però és necessària, ho avalen els milers de revistes que reposen apilonades en els racons més transitats de les perruqueries, en les sales d’espera dels metges i sobre el taulell dels bars de barriada. Això és la realitat real i no el que ens pensem els quatre desgraciats que de tant en tant sortim al carrer a cridar consignes o a votar quan ens ho permeten unes eleccions.
La realitat és el conjunt de coses i esdeveniments, el conjunt de tot allò que esdevé i que dura. La veritat, en canvi, no esdevé ni dura. La veritat, si realment ho és, és permanent. Quan la realitat muda de pell, la veritat en què es fonamentava continua essent vàlida. Però la veritat, en un món on només compten les mentides, té un valor escàs i l’única veritat que quedarà d’aquests darrers dies és la veritat dels malucs de la Shakira ondulant sinuosament davant dels ulls mig marejats d’en Piqué.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…