Vés al contingut principal

El llast de la llengua

L’altre dia el conseller de cultura deia que Catalunya és un país amb excedent de talent. Produïm una quantitat immensa d’arquitectes, de dissenyadors, de directors de museu, d’escriptors, d’actors de teatre i de cinema, de periodistes i de tota mena de professionals que després no troben el lloc que els pertoca en el mercat de treball del país, ni el trobaran, perquè el mercat és petit i no creixerà mai suficientment com per encabir-los a tots.
Una solució evident seria intentar produir només aquells professionals que el nostre mercat necessita, però això seria injust i, a la llarga, molt perjudicial, perquè el país ha de fer aflorar aquest talent, és una riquesa que tenim i l’hem d’explotar. Però per fer-ho hem de saber anar pel món i el domini de les llengües estrangeres evidentment no és el nostre fort, sobretot en el sector de la cultura.
Cal dir que en els darrers anys ens hem equivocat fatalment els que hem cregut que tot girava únicament a l’entorn de l’ús i la reivindicació de la nostra llengua; hem lluitat contra la injusta imposició del castellà al nostre país, però hem oblidat també que la nostra llengua mai podria arribar a ser una llengua vehicular fora de les nostres fronteres. És evident que més enllà de 150 quilòmetres al voltant de Barcelona, utilitzant només el català no vas enlloc, et dediquis al què et dediquis.
Però la situació ara encara és pitjor, perquè en aquest context de crisi, necessiten desesperadament exportar i totes les empreses, culturals o no, que han apostat per usar exclusivament el català, ara es troben en un carreró sense sortida. Per un costat el mercat que els seria propi va deixant de comprar els seus productes i el govern ha reduït dràsticament les ajudes per compensar aquest dèficit. La situació és la que és i hem de deixar anar llast. Em sap greu dir-ho perquè fa molts anys que dic el contrari, però el pitjor llast que tenim actualment a Catalunya és el llast de llengua.

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…