Vés al contingut principal

El campament

Hi havia una vegada un filòsof xinès que deia: «La pàtria és només un campament en el desert». Doncs bé, un grup de joves ha instal·lat una petita pàtria a la plaça de Catalunya de Girona, seguint la tendència general de la moda imperant. N’hi ha que només hi van a hores convingudes perquè estan enfeinats, però n’hi ha també uns quants que hi habiten permanentment. Segurament no tenen res més a fer, és un dels seus problemes i també un dels problemes més apressants del nostre país.
Els acampats volen solucionar-ho mostrant la seva indignació contra el sistema capitalista, acampats –això sí– en tendes de campanya comprades al Decathlon. Quan el que escriu aquest article pretén fer-los una foto s’hi neguen, probablement tenen por de veure’s identificats quan, en un futur proper, presentin el seu currículum al cap de personal de la Caixa o al mateix Decathlon, si és que volen fer-se uns calerons treballant de temporada, per poder anar de vacances a una destinació exòtica i relaxant.
Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.
Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem trescant amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…