Ves al contingut principal

El campament

Hi havia una vegada un filòsof xinès que deia: «La pàtria és només un campament en el desert». Doncs bé, un grup de joves ha instal·lat una petita pàtria a la plaça de Catalunya de Girona, seguint la tendència general de la moda imperant. N’hi ha que només hi van a hores convingudes perquè estan enfeinats, però n’hi ha també uns quants que hi habiten permanentment. Segurament no tenen res més a fer, és un dels seus problemes i també un dels problemes més apressants del nostre país.
Els acampats volen solucionar-ho mostrant la seva indignació contra el sistema capitalista, acampats –això sí– en tendes de campanya comprades al Decathlon. Quan el que escriu aquest article pretén fer-los una foto s’hi neguen, probablement tenen por de veure’s identificats quan, en un futur proper, presentin el seu currículum al cap de personal de la Caixa o al mateix Decathlon, si és que volen fer-se uns calerons treballant de temporada, per poder anar de vacances a una destinació exòtica i relaxant.
Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.
Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem trescant amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…