Ves al contingut principal

Visca el Barça!

 Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col·laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines equatoriana la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes.
Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal·lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3.
Ens sembla impossible que sota els nostres peus es pugui moure la terra, que els nostres edificis puguin trontollar i caure, però, de fet, entra dins del que és possible i previsible. Fa 400 anys la ciutat d’Olot va quedar esborrada del mapa per un terratrèmol i, per la mateixa època, gairebé tots els habitants de Queralbs van morir sota les runes del seu poble. La presa de Susqueda està construïda en un terreny d’alt risc sísmic i tots els veïns dels pobles propers surten espaordits de les seves cases quan el subsol tremola, encara que sigui subtilment.
Però no ens hem de preocupar, demanarem al govern que posi més Mossos d’Esquadra, contractarem assegurances que ens rescabalaran de tots els contratemps, posarem càmeres de seguretat per controlar la contaminació atmosfèrica i vigilants privats que mantinguin als immigrants en els seus guetos, prohibirem les burkes i les demostracions anticatalanes i, quan la merda ens arribi fins al nas, pujarem damunt les espatlles d’altres amb la tècnica afinada dels castellers i onejarem la bandera del Barça amb l’orgull de qui ha guanyat tres lligues seguides.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…