Ves al contingut principal

Visca el Barça!

 Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col·laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines equatoriana la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes.
Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal·lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3.
Ens sembla impossible que sota els nostres peus es pugui moure la terra, que els nostres edificis puguin trontollar i caure, però, de fet, entra dins del que és possible i previsible. Fa 400 anys la ciutat d’Olot va quedar esborrada del mapa per un terratrèmol i, per la mateixa època, gairebé tots els habitants de Queralbs van morir sota les runes del seu poble. La presa de Susqueda està construïda en un terreny d’alt risc sísmic i tots els veïns dels pobles propers surten espaordits de les seves cases quan el subsol tremola, encara que sigui subtilment.
Però no ens hem de preocupar, demanarem al govern que posi més Mossos d’Esquadra, contractarem assegurances que ens rescabalaran de tots els contratemps, posarem càmeres de seguretat per controlar la contaminació atmosfèrica i vigilants privats que mantinguin als immigrants en els seus guetos, prohibirem les burkes i les demostracions anticatalanes i, quan la merda ens arribi fins al nas, pujarem damunt les espatlles d’altres amb la tècnica afinada dels castellers i onejarem la bandera del Barça amb l’orgull de qui ha guanyat tres lligues seguides.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…