Ves al contingut principal

Quatre candidats

 Les eleccions municipals són les que ens toquen més aprop; més enllà dels grans programes dels partits, van a punxar al moll de l’os de la política. Etimològicament parlant el terme “política” prové d’un mot grec amb el qual es designava l’art de governar les ciutats i a les eleccions locals decidim precisament qui seran els que ho faran. A Girona tenim quatre candidats amb possibilitats de governar a l’ajuntament i, si em permeten, els faré un esbos de cadascun d’ells.
En una ciutat petita, un dia o l’altre, tots ens coneixem, només és qüestió de temps i jo he viscut tota la vida en aquesta ciutat, amb la qual cosa em permeto afirmar que en Joan Olóriz és un home honrat de cap a peus. En la seva mirada s’hi amaga un pòsit de sornegueria i de la seva boca brolla incessantment un discurs unidireccional però molt potent.
En el meu record, la Blanca Palmada sempre serà aquella nena de Banyoles, de cabells llargs i ulls obscurs. La recordo amb la cara esclarida per un somrís, sota els porxos de la Plaça, a l’ombra d’uns arbres que ja no hi són, amb les mateixes inquietuds polítiques que tenia jo a l’època i amb una empenta imparable. Ara ens saludem pel carrer amb un deix de complicitat i de melancolia, és el que fa el pas del temps.
En Carles Puigdemont és un periodista posat a fer política, o sigui: és algú que ha decidit actuar en comptes de simplement explicar-ho. Viu una vida de gironí responsable amb la seva dona i les seves filles, sap posar-se en el lloc que li pertoca en cada moment i et mira sempre amb cara de no haver trencat mai cap plat; segur que aprendrà que, si arriba a l’alcaldia, n’haurà de trencar més d’un.
La Pia Bosch és un somriure indomable, alimentat per un foc intern capaç de fer bullir el vapor d’una locomotora. En ella tot és ambició, però una ambició ordenada. Tot bon polític ha de ser pretensiós i, en aquest sentit, ella és una bona candidata, perquè les ciutats han de saber trobar aquesta justa aspiració que les fa créixer i les fa viure, més enllà del sopor de la història.
La resta de candidats no els conec el suficient com per parlar-ne o, com és el cas de la candidata del partit de les gavines, no en parlaria ni que em punxessin.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…