Ves al contingut principal

Quatre candidats

 Les eleccions municipals són les que ens toquen més aprop; més enllà dels grans programes dels partits, van a punxar al moll de l’os de la política. Etimològicament parlant el terme “política” prové d’un mot grec amb el qual es designava l’art de governar les ciutats i a les eleccions locals decidim precisament qui seran els que ho faran. A Girona tenim quatre candidats amb possibilitats de governar a l’ajuntament i, si em permeten, els faré un esbos de cadascun d’ells.
En una ciutat petita, un dia o l’altre, tots ens coneixem, només és qüestió de temps i jo he viscut tota la vida en aquesta ciutat, amb la qual cosa em permeto afirmar que en Joan Olóriz és un home honrat de cap a peus. En la seva mirada s’hi amaga un pòsit de sornegueria i de la seva boca brolla incessantment un discurs unidireccional però molt potent.
En el meu record, la Blanca Palmada sempre serà aquella nena de Banyoles, de cabells llargs i ulls obscurs. La recordo amb la cara esclarida per un somrís, sota els porxos de la Plaça, a l’ombra d’uns arbres que ja no hi són, amb les mateixes inquietuds polítiques que tenia jo a l’època i amb una empenta imparable. Ara ens saludem pel carrer amb un deix de complicitat i de melancolia, és el que fa el pas del temps.
En Carles Puigdemont és un periodista posat a fer política, o sigui: és algú que ha decidit actuar en comptes de simplement explicar-ho. Viu una vida de gironí responsable amb la seva dona i les seves filles, sap posar-se en el lloc que li pertoca en cada moment i et mira sempre amb cara de no haver trencat mai cap plat; segur que aprendrà que, si arriba a l’alcaldia, n’haurà de trencar més d’un.
La Pia Bosch és un somriure indomable, alimentat per un foc intern capaç de fer bullir el vapor d’una locomotora. En ella tot és ambició, però una ambició ordenada. Tot bon polític ha de ser pretensiós i, en aquest sentit, ella és una bona candidata, perquè les ciutats han de saber trobar aquesta justa aspiració que les fa créixer i les fa viure, més enllà del sopor de la història.
La resta de candidats no els conec el suficient com per parlar-ne o, com és el cas de la candidata del partit de les gavines, no en parlaria ni que em punxessin.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…