Ves al contingut principal

Problemes de genètica

 Els filòsofs ens diuen que la genètica, aplicada al coneixement científic, consisteix més en interrogar-se sobre el procés del coneixement que sobre el seu origen o el seu fonament i l’herència, més enllà de les escriptures notarials i les picabaralles familiars, pot fonamentar-se més en un substrat cultural comú que en altres qüestions basades en el PH de la sang o el color i la textura de la pell.
Un no és responsable del que van fer els seus ancestres, ni tant sols dels més directes. Niklas Frank, per exemple, no és responsable dels milions d’assassinats comesos pel seu pare Hans, executat a Nuremberg, ni el senyor Alejo Vidal Quadras té res a veure amb els negocis més aviat obscurs dels seus avantpassats relacionats amb l’esclavatge. Només faltaria, la família no és una afinitat electiva.
Per tant, arribem a la conclusió que, d’entrada, és molt lleig esmentar la parentela als altres, sobretot en el curs d’una campanya electoral, on els arguments haurien de ser uns altres. Però el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, que a hores d’ara ja no deu tenir vergonya de res, no li tremola ni la ratlla dels pantalons quan ha d’insultar a algú i se’n riu obertament del president del govern espanyol pel fet que el seu avi hagués estat afusellat pels franquistes.
És patètic. Desconec la filiació del senyor Camps que, suposo, alguna en deu tenir, ni tant sols puc dir res del substrat cultural en el qual ha crescut, tot i que me’l puc imaginar fàcilment, però posats a fer i, ja que en aquest país m’obliguen a fer-ho a cada moment, continuaré triant electivament, i afectivament, els meus referents sempre en el bàndol del senyor Zapatero i mai en el de la gasòfia liberal dels populars, liberal en el sentit que li donava Nietzsche quan plantejava aquest aforisme: «Quin és el segell de la llibertat conquerida? No avergonyir-se ja davant d’un mateix».  
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…