Ves al contingut principal

La indiferència i la indignació

 Vivim en la societat de la indiferència i probablement per aquesta raó ens sorprenem tant quan veiem que hi ha gent que surt al carrer per expressar sentiments d’indignació, encara que aquests siguin borrosos o s’expressin només per seguir una determinada moda intel·lectual. Sempre és millor la indignació que la indiferència, perquè la primera ens fa moure i la segona ens manté asseguts indolentment al sofà de casa.
Una societat democràtica no pot viure en la indiferència, s’ha de moure constantment i, sobretot, ha de saber insuflar l’esperit que la fonamenta fins al darrer racó del seu cos. La democràcia ha de fluir per les venes de la societat, ni que únicament alimenti el seu cervell polític, la democràcia s’ha de deixar sentir en els centres formatius, en els hospitals i en les empreses, en l’àmbit públic però també en el privat.
Però fer-ho no és fàcil, no n’hi ha prou en sortir al carrer i cridar consignes, s’ha de saber exactament el que es vol i s’ha de tenir molt clar el moment i l’oportunitat per saber a qui aprofiten realment les inèrcies que es produeixen. Hem de tenir clar que l’esperit que ha d’alimentar qualsevol moviment d’indignació ciutadana, ha de partir bàsicament d’un anhel de progrés. La raça humana, en el seu conjunt, només pot avançar si es va reformant constantment.
Aquest esperit de reforma, en un món que canvia molt més ràpidament del que les revolucions del segle passat podien preveure, és el que ens ha d’il·luminar per seguir endavant i els partits d’esquerra –que també s’han de reformar ells mateixos– han de liderar aquest camí inesgotable cap el futur. Jean Daniel, intel·lectual francès que es definia fa poc com a “reformista radical”, deia que «La saviesa consisteix ara en no separar mai els conceptes de llibertat i d’igualtat. La primera sense la segona condueix a la jungla de les competicions. La igualtat sense llibertat porta a la uniformitat i a la tirania. Tampoc s’hauria de separar mai la preocupació per la creació de riqueses de la preocupació pel seu repartiment. L’home continua sent la meta de tota creació».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…