Ves al contingut principal

Abans i després

La història de la humanitat va plantant de tant en tant fites que, vistes en perspectiva, semblen els merlets d’una muralla. Les guerres, per exemple, formen part clarament d’aquest paisatge i, quan ens hem de referir a una època concreta, ens ajuden a situar-nos en el temps. A casa meva sempre s’utilitzava aquest referent i, en boca dels meus avis, tot quedava ubicat en un “abans de la guerra” o en un “després de la guerra”. Era així de senzill i així de complicat.
Però més enllà de les guerres també hi ha altres referents: “l’any de la Pera”, “el dia en què van matar Kennedy”, “l’any de les eleccions del canvi” o el “23F”, l’“11M” o “l’onze de setembre”, tots són punts de referència que ubiquem ràpidament en la memòria i que representen un abans i un després. Alguns els bategem automàticament en el moments en què es produeixen i d’altres només amb el pas del temps som capaços de fer-ho.
Però encara m’atreviria a dir, que més enllà d’aquestes fites fonamentades en fets que es produeixen al nostre voltant, n’hi ha d’altres que probablement són encara més importants i que són les que realment fan moure els engranatges de la història: són els canvis generacionals, que s’imposen, per sobre de qualsevol altra dinàmica. En aquests moments n’estem vivint un, segurament el més important que s’ha produït des del maig del 1968.
John Le Carré, un escriptor sorgit i bregat en les batalles de la Guerra Freda, deia que «escriure és una mica com estar en una casa buida i esperar que apareguin fantasmes». Escriure articles, com ho faig jo, també ho és. Avui m’han aparegut tots aquests fantasmes de la història quan travessava la plaça de Catalunya i veia els rostres d’aquesta generació, nascuda ja després de la Guerra Freda, que demana pas i que acabarà passant ens agradi o no. Apunteu-vos aquestes dates que estem vivint, algun dia seran una fita que caldrà recordar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…