Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2011

Abans i després

La història de la humanitat va plantant de tant en tant fites que, vistes en perspectiva, semblen els merlets d’una muralla. Les guerres, per exemple, formen part clarament d’aquest paisatge i, quan ens hem de referir a una època concreta, ens ajuden a situar-nos en el temps. A casa meva sempre s’utilitzava aquest referent i, en boca dels meus avis, tot quedava ubicat en un “abans de la guerra” o en un “després de la guerra”. Era així de senzill i així de complicat. Però més enllà de les guerres també hi ha altres referents: “l’any de la Pera”, “el dia en què van matar Kennedy”, “l’any de les eleccions del canvi” o el “23F”, l’“11M” o “l’onze de setembre”, tots són punts de referència que ubiquem ràpidament en la memòria i que representen un abans i un després. Alguns els bategem automàticament en el moments en què es produeixen i d’altres només amb el pas del temps som capaços de fer-ho. Però encara m’atreviria a dir, que més enllà d’aquestes fites fonamentades en fets que es produeixe…

El pes d’un sospir

Als éssers humans, igual que als iogurts, ens han proveït de data de caducitat. La pell se’ns arruga, els cabells ens cauen, l’alè ens pud i les targes de crèdit sempre acaben rostides amb el foc roent dels números vermells. Res és etern, tot és voluble, avui les eleccions les guanya aquest i demà les perd. Les paraules se les endú el vent, sota les llambordes només hi ha ciment i, tal com deia el savi, la única noció d’infinit és la estupidesa humana. Els humans, igual que les samarretes del Zara, portem una etiqueta al clatell que, si no es treu, pica. Els vells professors d’abans ho sabien i per aquesta raó dominaven l’antiga tècnica de la clatellada i, a més, ens posaven de cara a la paret i ens feien escriure mil vegades «No hablaré en clase». Però, naturalment, tot era inútil i a classe només apreníem l’art de buscar la paraula “puta”, o “vagina”, en el diccionari Vox. Les persones, igual que els especuladors en borsa o els seus advocats, som gent normal, que per viure necessitem…

Ha mort Josep Vicente

"Per la virtut insubstituïble de la literatura, el contacte amb una ciutat pot ser un esdeveniment entre màgic i il·lustrat, propiciador d'íntimes experiències (...) Pot ser que el Paradís, que va ser un jardí o parc, sigui en realitat una ciutat: una ciutat on cadascú reconeixeria, ben ordenats i en eternal harmonia, coses i aspectes de les diverses ciutats conegudes i estimades, potser llegides. Per exemple, en un cas concret, hi conviurien Lisboa, Perugia, Venècia, Trieste, Lucca, Barcelona i també Girona."
(Josep Vicente - Les ciutats i els llibres)

Any 1979, Josep Vicente a la Punta de l'Atmetller (St. Feliu de Guíxols), foto: Quim Curbet

L’onada blava

Més enllà de la finestra obliqua a través de la qual ens mostra el món els mitjans de comunicació, la gent viu ancorada en les seves realitats quotidianes i palpables. Més enllà de la “indignació” d’uns quants, la majoria continua creient en el discurs, o en la falta de discurs, de la dreta. El resultat global d’aquestes eleccions –a Catalunya– avala la política del Govern de CiU que apunta clarament cap a una retallada de les prestacions socials. A Girona ciutat el tomb és històric, per primera vegada en 35 anys tindrà un govern de dretes, la qual cosa no vol dir molt, simplement s’haurà d’estar a la expectativa del dia a dia, perquè aquest és precisament l’avantatge que representa ser de dretes: no has de donar explicacions i pots anar fent segons el que et convingui. Amb un discurs en blanc es poden guanyar unes eleccions, ho ha anat demostrant gradualment el senyor Mariano Rajoy, l’Artur Mas i, ara, la majoria de candidats de CiU. En els propers dies veurem com es materialitzen p…

La indiferència i la indignació

Vivim en la societat de la indiferència i probablement per aquesta raó ens sorprenem tant quan veiem que hi ha gent que surt al carrer per expressar sentiments d’indignació, encara que aquests siguin borrosos o s’expressin només per seguir una determinada moda intel·lectual. Sempre és millor la indignació que la indiferència, perquè la primera ens fa moure i la segona ens manté asseguts indolentment al sofà de casa. Una societat democràtica no pot viure en la indiferència, s’ha de moure constantment i, sobretot, ha de saber insuflar l’esperit que la fonamenta fins al darrer racó del seu cos. La democràcia ha de fluir per les venes de la societat, ni que únicament alimenti el seu cervell polític, la democràcia s’ha de deixar sentir en els centres formatius, en els hospitals i en les empreses, en l’àmbit públic però també en el privat. Però fer-ho no és fàcil, no n’hi ha prou en sortir al carrer i cridar consignes, s’ha de saber exactament el que es vol i s’ha de tenir molt clar el mom…

La vida continua

En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d’una corrua inesgotable d’amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S’imposava en la foscor d’aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s’esgotarà mai. En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per a mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s’apagava, però que encara era el centre del nostre univers. En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home ext…

Recordatori

Jaume Curbet Hereu (Girona, 1952 - 2011)
i la vida continua...

Visca el Barça!

Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col·laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines equatoriana la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes. Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal·lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3. Ens …

Problemes de genètica

Els filòsofs ens diuen que la genètica, aplicada al coneixement científic, consisteix més en interrogar-se sobre el procés del coneixement que sobre el seu origen o el seu fonament i l’herència, més enllà de les escriptures notarials i les picabaralles familiars, pot fonamentar-se més en un substrat cultural comú que en altres qüestions basades en el PH de la sang o el color i la textura de la pell. Un no és responsable del que van fer els seus ancestres, ni tant sols dels més directes. Niklas Frank, per exemple, no és responsable dels milions d’assassinats comesos pel seu pare Hans, executat a Nuremberg, ni el senyor Alejo Vidal Quadras té res a veure amb els negocis més aviat obscurs dels seus avantpassats relacionats amb l’esclavatge. Només faltaria, la família no és una afinitat electiva. Per tant, arribem a la conclusió que, d’entrada, és molt lleig esmentar la parentela als altres, sobretot en el curs d’una campanya electoral, on els arguments haurien de ser uns altres. Però el…

Quatre candidats

Les eleccions municipals són les que ens toquen més aprop; més enllà dels grans programes dels partits, van a punxar al moll de l’os de la política. Etimològicament parlant el terme “política” prové d’un mot grec amb el qual es designava l’art de governar les ciutats i a les eleccions locals decidim precisament qui seran els que ho faran. A Girona tenim quatre candidats amb possibilitats de governar a l’ajuntament i, si em permeten, els faré un esbos de cadascun d’ells. En una ciutat petita, un dia o l’altre, tots ens coneixem, només és qüestió de temps i jo he viscut tota la vida en aquesta ciutat, amb la qual cosa em permeto afirmar que en Joan Olóriz és un home honrat de cap a peus. En la seva mirada s’hi amaga un pòsit de sornegueria i de la seva boca brolla incessantment un discurs unidireccional però molt potent. En el meu record, la Blanca Palmada sempre serà aquella nena de Banyoles, de cabells llargs i ulls obscurs. La recordo amb la cara esclarida per un somrís, sota els po…

El govern dels incapaços

Aquest divendres comença oficialment la campanya per a les eleccions municipals. Els electors potencials de 947 municipis del nostre país estan cridats a escollir els seus representants i, indirectament, els seus alcaldes i, més indirectament encara, els presidents de les quatre diputacions catalanes. Els carrers i les xarxes socials aniran plens de candidats somrients i d’agitadors professionals amb tota mena de materials promocionals. No és cap novetat, ja ho sé, però no m’estic d’insistir en el tema: una vegada més es fan a Catalunya unes eleccions sense haver aprovat una llei que desenvolupi i que reguli la divisió territorial del país, novament haurem de tornar a constituir unes diputacions que no serveixen per a res, només per a finançar de sota mà als partits polítics, i, també, haurem de veure com es posposa sine die una normativa clara que reguli el finançament i el funcionament democràtic dels partits polítics. És trist veure la incapacitat manifesta dels polítics del nostr…