Ves al contingut principal

Retallades

 Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant.
Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client.
L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents tots ells a una dreta catalana, més o menys liberal i més o menys democristiana, ha optat per agafar la crisi, i el clima d’enfrontament amb l’estat, d’excusa per fer neteja. Es tracta de passar la tisora una mica per tot arreu i d’igualar allò que no és igual, però que fa nosa, ja sigui per interessos o per estètica política.
Un govern ha de saber administrar els recursos però, sobretot, ha de saber distingir prioritats. De fet, quan els convé ja ho saben fer. Els 300 milions d’euros anuals que ens costa a tots plegats TV3 no els retallen, no. I tots els milions que paguem cadascú de nosaltres pels drets de retransmissió de la lliga de campions, tampoc. És trist comprovar-ho quan ja ha passat, però ara queden clares quines són les prioritats d’aquest govern en allò que no retalla i quines eren les del govern anterior, en allò que aquest sí que retalla: la sanitat i l’ensenyament.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…