Ves al contingut principal

Oferiu flors als lleials que fracassaren

 L’any 1973 l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va publicar una novel·la que havia merescut el premi Bertrana: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Més enllà dels mèrits literaris de l’obra, que els té, el llibre ha quedat en l’inconscient periodístic del país com un referent a l’hora d’utilitzar-lo per a tota mena d’articles, com és el cas del meu, que en realitat pretenen parlar de coses ben diferents del que volia originalment l’autor.
Avui, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.
Les flors són fràgils, com també ho són els records i potser per aquesta raó avui uns quants ens reunirem al cementiri vell de Girona per rebre les cendres de l’Antònia Adroher i d’en Carmel Rosa, que per fi descansaran al costat de les d’en Dídac Tarradell, dirigent del POUM que va ser la primera víctima antifeixista a Girona del moviment de juliol de 1936. Tots ells foren rebels de mena, però no van fracassar per la seva rebel·lia sinó precisament per la seva fidelitat.
En Carmel, l’Antònia i molts altres van ser fidels a la República i als valors de l’esquerra revolucionària, uns conceptes que ara ens queden molt lluny. 75 anys són molts, sobretot pels que prediquen l’oblit, un oblit esbiaixat que dibuixa ombres just allà on els interessa. Però avui uns quants els recordarem i farem homenatge a la seva fidelitat, perquè un país no pot viure només del seu present, som fruit d’una decantació de segles, som tots els que han estat i, avui que n’és el temps, els oferirem flors perquè és el nostre deure recordar-los.

Antònia Adroher en la capella ardent de Dídac Tarradell, 26 de juliol de 1936.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…