Ves al contingut principal

Oferiu flors als lleials que fracassaren

 L’any 1973 l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va publicar una novel·la que havia merescut el premi Bertrana: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Més enllà dels mèrits literaris de l’obra, que els té, el llibre ha quedat en l’inconscient periodístic del país com un referent a l’hora d’utilitzar-lo per a tota mena d’articles, com és el cas del meu, que en realitat pretenen parlar de coses ben diferents del que volia originalment l’autor.
Avui, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.
Les flors són fràgils, com també ho són els records i potser per aquesta raó avui uns quants ens reunirem al cementiri vell de Girona per rebre les cendres de l’Antònia Adroher i d’en Carmel Rosa, que per fi descansaran al costat de les d’en Dídac Tarradell, dirigent del POUM que va ser la primera víctima antifeixista a Girona del moviment de juliol de 1936. Tots ells foren rebels de mena, però no van fracassar per la seva rebel·lia sinó precisament per la seva fidelitat.
En Carmel, l’Antònia i molts altres van ser fidels a la República i als valors de l’esquerra revolucionària, uns conceptes que ara ens queden molt lluny. 75 anys són molts, sobretot pels que prediquen l’oblit, un oblit esbiaixat que dibuixa ombres just allà on els interessa. Però avui uns quants els recordarem i farem homenatge a la seva fidelitat, perquè un país no pot viure només del seu present, som fruit d’una decantació de segles, som tots els que han estat i, avui que n’és el temps, els oferirem flors perquè és el nostre deure recordar-los.

Antònia Adroher en la capella ardent de Dídac Tarradell, 26 de juliol de 1936.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…