Ves al contingut principal

Nou dies de primavera

 La Setmana Santa és la festa més important del calendari cristià, són uns dies de primavera que oscil·len segons els capricis del calendari lunar. Del diumenge de Rams al dilluns de Pasqua, els catalans anem de corcoll amb tortells, mones, brunyols i bacallans amb panses. Els carrers s’inunden de penitents que ofereixen el seu perfil més fotogènic als flaixos de les càmeres digitals i les carreteres s’infesten d’automòbils que van i tornen dels indrets més impensats.
Abans eren jornades d’encens i cendra, de tambors i silencis, però ara les reminiscències religioses ja han passat a la història i tot el que es fa, de cares a la galeria, és per a consum de turistes i de creients 2.0, o sigui, per a una nova fornada de cristians als quals els hi sona el mòbil fins i tot a l’hora de combregar. La Setmana Santa ha passat a engruixir la nòmina de costums i tradicions pintoresques que serveixen per a donar color a les guies turístiques.
Tot això no és bo ni es dolent, simplement és així. Hauria de ser bo pels que viuen de l’oci i del turisme i hauria de ser dolent pels creients, que veuen trepitjades les seves celebracions per les espardenyes mundanes dels forasters i les calces curtes dels diletants. Però no crec que a hores d’ara això importi gaire a una església més preocupada per omplir com sigui les esglésies i les celebracions que de la qualitat espiritual de les mateixes. Per plantar cara al laïcisme rampant tot s’hi val.
En uns famosos experiments de psicologia animal, amb ratolins de laboratori, s’exposava al grup a unes descàrregues elèctriques, sempre que algun volia agafar el contingut d’una determinada menjadora. Els animalons s’anaven canviant fins que finalment ja no en quedava cap que hagués experimentat personalment cap descàrrega, però tot i així la comunitat ratera havia aprés a no tocar aquell bocí de formatge. La religió es fonamenta en experiències com aquesta: som ratolins i continuem celebrant alegrement la festa de la mort durant nou dies de primavera.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…