Ves al contingut principal

Memòria fotogràfica

 A vegades em sembla que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament recordo el que he fotografiat. Un any, per vacances, vaig agafar una Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular imatges en la meva memòria.
La primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare. Era una Minolta de pas universal comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors, un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y la cámara es usted”. Feliç amb aquell regal i carregat amb el primer rodet, vaig anar a estrenar la meva vocació documentalista. Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”.
Aquell dia precisament una comissió ciutadana que demanava la catalanització oficial del nom de la ciutat, havia organitzat una ballada de sardanes per demanar signatures de recolzament. Sí, no s’estranyin, en aquella remota època encara s’organitzaven ballades de sardanes reivindicatives! El fet és que tot m’atreia i fins i tot vaig apuntar l’objectiu a un parell de policies municipals que, vestits amb casc blanc i botes altes, vetllaven per la salvaguarda de l’ordre públic.
Immediatament un dels agents, des dels esglaons més baixos de l’escalafó repressiu del règim franquista, em va cridar l’alto: «Eh tu, ven aquí!». I jo, dòcilment m’hi vaig acostar. «Dame el carrete», m’ordenà l’agent. El policia va estirar tota la pel·lícula, que quedà automàticament inutilitzada i em deixà anar una sentència inoblidable: «Esto para que aprendas a hacer fotos». Aquesta va ser l’única lliçó sobre fotografia que vaig poder rebre de mans d’un expert i la resta del que après sobre el tema, si els he de dir la veritat, a estat per pura intuïció.
Així fou fins que un dia, fa poc, en un viatge a París, vaig poder rebre una altra lliçó magistral, també d’un expert en el tema. Baixava per la Rue Saint Honoré i, en trencar cap els Camps Elisis, alguna cosa em va cridar l’atenció davant mateix de la porta de l’Hotel Crillon. Quan estava a punt de prémer el disparador s’acosta veloç un gendarme, per dir-me tot esverat que allà no es podien fer fotografies. No m’havia adonat que estava just a la porta de l’ambaixada dels Estats Units i, obedientment, vaig guardar la càmera.
Aleshores, alguna neurona rebel va començar a moure’s pel meu cervell fotogràfic. Com era possible? Quin lligam hi podia haver entre aquests dos fets crucials en la meva vida? Què em volien dir en realitat aquells agents de l’autoritat, amb una distància temporal de més de 30 anys? I la resposta va sorgir d’immediat, les lliçons que em donaven eren les següents: primera, intenta fer fotos sense ser vist i, segona, amb la fotografia sempre s’hi capta una realitat més enllà del que veuen els teus ulls. Ves amb compte que et pot explotar a les mans o a dins del cap, que és molt pitjor, sobretot si tens memòria fotogràfica...
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…