Ves al contingut principal

Memòria fotogràfica

 A vegades em sembla que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament recordo el que he fotografiat. Un any, per vacances, vaig agafar una Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular imatges en la meva memòria.
La primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare. Era una Minolta de pas universal comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors, un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y la cámara es usted”. Feliç amb aquell regal i carregat amb el primer rodet, vaig anar a estrenar la meva vocació documentalista. Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”.
Aquell dia precisament una comissió ciutadana que demanava la catalanització oficial del nom de la ciutat, havia organitzat una ballada de sardanes per demanar signatures de recolzament. Sí, no s’estranyin, en aquella remota època encara s’organitzaven ballades de sardanes reivindicatives! El fet és que tot m’atreia i fins i tot vaig apuntar l’objectiu a un parell de policies municipals que, vestits amb casc blanc i botes altes, vetllaven per la salvaguarda de l’ordre públic.
Immediatament un dels agents, des dels esglaons més baixos de l’escalafó repressiu del règim franquista, em va cridar l’alto: «Eh tu, ven aquí!». I jo, dòcilment m’hi vaig acostar. «Dame el carrete», m’ordenà l’agent. El policia va estirar tota la pel·lícula, que quedà automàticament inutilitzada i em deixà anar una sentència inoblidable: «Esto para que aprendas a hacer fotos». Aquesta va ser l’única lliçó sobre fotografia que vaig poder rebre de mans d’un expert i la resta del que après sobre el tema, si els he de dir la veritat, a estat per pura intuïció.
Així fou fins que un dia, fa poc, en un viatge a París, vaig poder rebre una altra lliçó magistral, també d’un expert en el tema. Baixava per la Rue Saint Honoré i, en trencar cap els Camps Elisis, alguna cosa em va cridar l’atenció davant mateix de la porta de l’Hotel Crillon. Quan estava a punt de prémer el disparador s’acosta veloç un gendarme, per dir-me tot esverat que allà no es podien fer fotografies. No m’havia adonat que estava just a la porta de l’ambaixada dels Estats Units i, obedientment, vaig guardar la càmera.
Aleshores, alguna neurona rebel va començar a moure’s pel meu cervell fotogràfic. Com era possible? Quin lligam hi podia haver entre aquests dos fets crucials en la meva vida? Què em volien dir en realitat aquells agents de l’autoritat, amb una distància temporal de més de 30 anys? I la resposta va sorgir d’immediat, les lliçons que em donaven eren les següents: primera, intenta fer fotos sense ser vist i, segona, amb la fotografia sempre s’hi capta una realitat més enllà del que veuen els teus ulls. Ves amb compte que et pot explotar a les mans o a dins del cap, que és molt pitjor, sobretot si tens memòria fotogràfica...
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…