Ves al contingut principal

La dictadura dels comptables

 No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.
Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris. Es renten les mans sis vegades al dia amb sabó de marca, es netegen el nas amb mocadors impregnats amb loció d’aloe vera i fan pipí a hores convingudes. Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.
Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.
El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il·luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…