Ves al contingut principal

La dictadura dels comptables

 No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.
Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris. Es renten les mans sis vegades al dia amb sabó de marca, es netegen el nas amb mocadors impregnats amb loció d’aloe vera i fan pipí a hores convingudes. Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.
Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.
El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il·luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…