Ves al contingut principal

El mannà no baixa d’Internet

 L’any 1918, Francesc Pujols publicà una obra on intentava provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català i acabava amb una afirmació que seria molt celebrada i recordada, era més aviat una profecia en la qual venia a dir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, havíem de poder anar pel món amb totes les despeses pagades. Es tractava, posem per cas, d’anar a un restaurant a Manhattan o a París i, a l’hora de pagar el compte, fer notar subtilment al maitre la nostra catalana condició i ja està.
La qüestió és que ara un pensament utòpic com aquest ha quallat a Internet i tothom es pensa que, pel sol fet de ser internauta, ha de tenir-ho tot pagat. La xarxa és de tots i tothom ha de tenir dret a accedir-hi, però ningú diu que tot hagi de ser gratuït. De fet pocs són els que es qüestionen si s’ha de pagar o no la quota corresponent a les companyies que ens faciliten l’accés a la xarxa, però quan es tracta de pagar per accedir als continguts ja és tota una altra història. Avui en dia comença a ser preocupant aquesta sensació de “gratis total”; els que tenen continguts de qualitat susceptibles de ser penjats cada vegada són més reticents a fer-ho i els que els pengen ho fan simplement amb l’esperança “d’invertir en futur”.
En nom d’una suposada llibertat digital es pirategen impunement tota mena de continguts i s’insulta obertament als que pretenen acotar-ho. Però, com vostès saben, els mortals no podem viure dels aires del cel, el mannà fou un experiment bíblic que només l’han pogut repetir amb èxit alguns funcionaris de l’administració, uns quants executius de grans empreses i determinats polítics de fermes conviccions catòliques. La gran majoria dels que, amb més o menys èxit, intentem fer bullir l’olla de la cultura, de la informació o del coneixement, hem de guanyar-nos el pa de cada dia amb la suor del nostre treball que, a fi de comptes, s’ha de traduir amb un rendiment monetari.
Aquesta situació actual, més enllà del tema de la crisi –que no és el cas–, no es podrà aguantar gaire temps. Una de dues: o es troba la manera de finançar sòlidament aquests continguts o Internet esdevindrà un cubell que només s’omplirà amb deixalles o, el que encara em fa més por, amb els continguts interessats de les grans corporacions, que ja fan el seu negoci per altres mitjans.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…