Ves al contingut principal

El mannà no baixa d’Internet

 L’any 1918, Francesc Pujols publicà una obra on intentava provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català i acabava amb una afirmació que seria molt celebrada i recordada, era més aviat una profecia en la qual venia a dir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, havíem de poder anar pel món amb totes les despeses pagades. Es tractava, posem per cas, d’anar a un restaurant a Manhattan o a París i, a l’hora de pagar el compte, fer notar subtilment al maitre la nostra catalana condició i ja està.
La qüestió és que ara un pensament utòpic com aquest ha quallat a Internet i tothom es pensa que, pel sol fet de ser internauta, ha de tenir-ho tot pagat. La xarxa és de tots i tothom ha de tenir dret a accedir-hi, però ningú diu que tot hagi de ser gratuït. De fet pocs són els que es qüestionen si s’ha de pagar o no la quota corresponent a les companyies que ens faciliten l’accés a la xarxa, però quan es tracta de pagar per accedir als continguts ja és tota una altra història. Avui en dia comença a ser preocupant aquesta sensació de “gratis total”; els que tenen continguts de qualitat susceptibles de ser penjats cada vegada són més reticents a fer-ho i els que els pengen ho fan simplement amb l’esperança “d’invertir en futur”.
En nom d’una suposada llibertat digital es pirategen impunement tota mena de continguts i s’insulta obertament als que pretenen acotar-ho. Però, com vostès saben, els mortals no podem viure dels aires del cel, el mannà fou un experiment bíblic que només l’han pogut repetir amb èxit alguns funcionaris de l’administració, uns quants executius de grans empreses i determinats polítics de fermes conviccions catòliques. La gran majoria dels que, amb més o menys èxit, intentem fer bullir l’olla de la cultura, de la informació o del coneixement, hem de guanyar-nos el pa de cada dia amb la suor del nostre treball que, a fi de comptes, s’ha de traduir amb un rendiment monetari.
Aquesta situació actual, més enllà del tema de la crisi –que no és el cas–, no es podrà aguantar gaire temps. Una de dues: o es troba la manera de finançar sòlidament aquests continguts o Internet esdevindrà un cubell que només s’omplirà amb deixalles o, el que encara em fa més por, amb els continguts interessats de les grans corporacions, que ja fan el seu negoci per altres mitjans.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…