Ves al contingut principal

500 raons per parlar català

 Només els que pertanyem a una minoria lingüística ens podem plantejar seriosament quines raons tenim per parlar la nostra pròpia llengua. No m’imagino un anglès, posem per cas, qüestionant-se el fet lingüístic. Parlar en la seva llengua és com respirar, es fa i ja està. Complicar-se la vida amb disquisicions d’aquesta mena queda sempre fora de programa o com una raresa marginal, perquè sempre hi ha algú que pensa en aquestes coses...
Però a Catalunya no és el cas, aquí hem de sortir cada dia al carrer ben carregats de raons per poder utilitzar amb normalitat la llengua que ens és pròpia. Hem arribat a un punt en què, en els indrets públics, la gent ja no se’ns dirigeix habitualment amb la nostra parla i, una de dues, o ens obliguen a canviar inconscientment al castellà, o ens veiem carregats amb el sobreesforç d’insistir en una conversa que pot derivar ràpidament cap a un diàleg de besucs, que com tothom sap són uns peixos d’ulls grossos però d’oïda poc afinada.
En David Pagès, un gironí amb un somriure permanent a la cara, acaba de publicar un llibre que porta precisament aquest mateix títol amb el que encapçalo el meu article. Es tracta d’un recull de 500 citacions al voltant de la llengua i del seu ús. En David ho ha fet amb ànim de sumar, intentant mirar-se la realitat des d’una òptica positiva i tots aquests comentaris estan recollits amb la cura de qui vol ser exhaustiu en la recerca, però també actiu en una lluita en la qual tots hi estem implicats.
L’altre dia, en la presentació d’aquest llibre a Girona, l’Antoni Mir –director de Linguamón– afegia encara una raó més a les 500 d’en David, una frase que ell va sentir en boca de Gilberto Gil, músic brasileny i ambaixador de la seva cultura: «Les llengües –deia– són els rius i els canals per on hi flueixen la cultura, el coneixement i la política». Ara, per defensar la nostra llengua, de raons no ens en falten, fem-les fluir pels rius i els canals del coneixement, abans que no se les endugui el vent d’una política que no ha cregut mai en la diversitat lingüística.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…