Ves al contingut principal

500 raons per parlar català

 Només els que pertanyem a una minoria lingüística ens podem plantejar seriosament quines raons tenim per parlar la nostra pròpia llengua. No m’imagino un anglès, posem per cas, qüestionant-se el fet lingüístic. Parlar en la seva llengua és com respirar, es fa i ja està. Complicar-se la vida amb disquisicions d’aquesta mena queda sempre fora de programa o com una raresa marginal, perquè sempre hi ha algú que pensa en aquestes coses...
Però a Catalunya no és el cas, aquí hem de sortir cada dia al carrer ben carregats de raons per poder utilitzar amb normalitat la llengua que ens és pròpia. Hem arribat a un punt en què, en els indrets públics, la gent ja no se’ns dirigeix habitualment amb la nostra parla i, una de dues, o ens obliguen a canviar inconscientment al castellà, o ens veiem carregats amb el sobreesforç d’insistir en una conversa que pot derivar ràpidament cap a un diàleg de besucs, que com tothom sap són uns peixos d’ulls grossos però d’oïda poc afinada.
En David Pagès, un gironí amb un somriure permanent a la cara, acaba de publicar un llibre que porta precisament aquest mateix títol amb el que encapçalo el meu article. Es tracta d’un recull de 500 citacions al voltant de la llengua i del seu ús. En David ho ha fet amb ànim de sumar, intentant mirar-se la realitat des d’una òptica positiva i tots aquests comentaris estan recollits amb la cura de qui vol ser exhaustiu en la recerca, però també actiu en una lluita en la qual tots hi estem implicats.
L’altre dia, en la presentació d’aquest llibre a Girona, l’Antoni Mir –director de Linguamón– afegia encara una raó més a les 500 d’en David, una frase que ell va sentir en boca de Gilberto Gil, músic brasileny i ambaixador de la seva cultura: «Les llengües –deia– són els rius i els canals per on hi flueixen la cultura, el coneixement i la política». Ara, per defensar la nostra llengua, de raons no ens en falten, fem-les fluir pels rius i els canals del coneixement, abans que no se les endugui el vent d’una política que no ha cregut mai en la diversitat lingüística.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…