Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

Oferiu flors als lleials que fracassaren

L’any 1973 l’escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va publicar una novel·la que havia merescut el premi Bertrana: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Més enllà dels mèrits literaris de l’obra, que els té, el llibre ha quedat en l’inconscient periodístic del país com un referent a l’hora d’utilitzar-lo per a tota mena d’articles, com és el cas del meu, que en realitat pretenen parlar de coses ben diferents del que volia originalment l’autor. Avui, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig. Les flors són fràgils, com també ho són els records i potser per aquesta raó avui uns quants ens reunirem al c…

EL RETRAT DE LES PRESES

Les Preses és un paisatge imaginari, una fantasia folla, situada entre la serra del Corb i la carretera d’Olot, fruit –sembla ser– del fervor creatiu d’un pintor del poble. Les cases, la gent i els arbres, són com figures de pessebre de colors vius, escampades per una vall amb forma de teula lloca i saturada amb tots els colors i les textures que pot oferir la natura garrotxina. Baixant pel carrer Major em creuo amb els ulls de l’artista, que confessa el seu deliri i em mostra les proves del delicte: un quadre de 146 x 116, penjat en una paret de casa seva i que, com en un retrat a l’estil de Dorian Gray, conserva perfecta la bellesa del poble. Els dos campanars bessons d’una església neoclàssica, presideixen una plaça menuda, sotjada per les 304 petges corresponents als diferents noms dels veïns censats en el poble. Els versos d’un poeta de la terra gravats en una placa ens recorden, amb paraules enceses, l’etern ball de les cintes que es trena i destrena any rere any en les festes de …

Sant Tornem-hi

Després d’aquests dies lleugerament desenfocats de Setmana Santa i Sant Jordi, ara toca tornar a la normalitat, la dels dies aspres de la crisi que ens estreny i que ens eixuga les butxaques; ara ens toca abocar-nos novament cap al costat obscur d’aquesta primavera, on floreixen les males notícies com flors sanguines entre el verd dels camps, i els núvols semblen carregats d’una pluja cendrosa de mals àugurs. El govern de la Generalitat continuarà improvisant retallades a tort i a dret, per intentar novament trencar la pinyata d’un estat del benestar que penja d’un fil, i el govern de l’Estat anirà tapant forats d’un vaixell que fa aigües per tots costats, mentre el cap de l’oposició pren tranquil·lament el sol a coberta, tot esperant el seu moment per a agafar definitivament el timó de la nau. Les eleccions municipals ens esperen a la cantonada, amb uns candidats disposats a barallar-se per les escorrialles de les escorrialles. Saben que hauran de governar municipis endeutats i desi…

Memòria fotogràfica

A vegades em sembla que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament recordo el que he fotografiat. Un any, per vacances, vaig agafar una Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular imatges en la meva memòria. La primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare. Era una Minolta de pas universal comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors, un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y la cámara es usted”. Feliç amb aquell regal i carregat amb el primer rodet, vaig anar a estrenar la meva vocació documentalista. Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”. Aquell dia precisament una comissió …

Nou dies de primavera

La Setmana Santa és la festa més important del calendari cristià, són uns dies de primavera que oscil·len segons els capricis del calendari lunar. Del diumenge de Rams al dilluns de Pasqua, els catalans anem de corcoll amb tortells, mones, brunyols i bacallans amb panses. Els carrers s’inunden de penitents que ofereixen el seu perfil més fotogènic als flaixos de les càmeres digitals i les carreteres s’infesten d’automòbils que van i tornen dels indrets més impensats. Abans eren jornades d’encens i cendra, de tambors i silencis, però ara les reminiscències religioses ja han passat a la història i tot el que es fa, de cares a la galeria, és per a consum de turistes i de creients 2.0, o sigui, per a una nova fornada de cristians als quals els hi sona el mòbil fins i tot a l’hora de combregar. La Setmana Santa ha passat a engruixir la nòmina de costums i tradicions pintoresques que serveixen per a donar color a les guies turístiques. Tot això no és bo ni es dolent, simplement és així. Haur…

El mannà no baixa d’Internet

L’any 1918, Francesc Pujols publicà una obra on intentava provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català i acabava amb una afirmació que seria molt celebrada i recordada, era més aviat una profecia en la qual venia a dir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, havíem de poder anar pel món amb totes les despeses pagades. Es tractava, posem per cas, d’anar a un restaurant a Manhattan o a París i, a l’hora de pagar el compte, fer notar subtilment al maitre la nostra catalana condició i ja està. La qüestió és que ara un pensament utòpic com aquest ha quallat a Internet i tothom es pensa que, pel sol fet de ser internauta, ha de tenir-ho tot pagat. La xarxa és de tots i tothom ha de tenir dret a accedir-hi, però ningú diu que tot hagi de ser gratuït. De fet pocs són els que es qüestionen si s’ha de pagar o no la quota corresponent a les companyies que ens faciliten l’accés a la xarxa, però quan es tracta de pagar per accedir als continguts ja és …

Retallades

Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant. Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client. L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents t…

500 raons per parlar català

Només els que pertanyem a una minoria lingüística ens podem plantejar seriosament quines raons tenim per parlar la nostra pròpia llengua. No m’imagino un anglès, posem per cas, qüestionant-se el fet lingüístic. Parlar en la seva llengua és com respirar, es fa i ja està. Complicar-se la vida amb disquisicions d’aquesta mena queda sempre fora de programa o com una raresa marginal, perquè sempre hi ha algú que pensa en aquestes coses... Però a Catalunya no és el cas, aquí hem de sortir cada dia al carrer ben carregats de raons per poder utilitzar amb normalitat la llengua que ens és pròpia. Hem arribat a un punt en què, en els indrets públics, la gent ja no se’ns dirigeix habitualment amb la nostra parla i, una de dues, o ens obliguen a canviar inconscientment al castellà, o ens veiem carregats amb el sobreesforç d’insistir en una conversa que pot derivar ràpidament cap a un diàleg de besucs, que com tothom sap són uns peixos d’ulls grossos però d’oïda poc afinada. En David Pagès, un gi…

Una interpretació de MÚSICA DE CAMBRA de James Joyce

IV
El crepuscle es tenyeix d’ametista blau profund i més profund, el fanal omple els arbres de l’avinguda d’un verd pàl·lid errabund. Sona el vell piano en el vent, alegre i tranquil i lent; ella s’inclina sobre el teclat d’ambre, decanta el cap defallent. Tímids moments en la fosca cambra i mans que es mouen amb dits de malabarista i el crepuscle esdevé blau fosc amb un llustre d’ametista.
(Chamber Music a suite of thirty-four songs for lovers by James Joyce)

Traducció del poema de G. Ungaretti SILENZIO

SILENCI
Conec una ciutat que cada dia s’omple de sol i on tot queda congelat en aquest moment
Però vaig anar-hi una nit
En el cor hi bategava encara el xerric de les cigales
Des dels fonaments emblanquinats he vist la meva ciutat esvair-se deixant només un abraçada de llum en l’aire tèrbol suspès
(Giusseppe Ungaretti - Silenzio)

Primavera: instruccions d’ús

En primer lloc l’empresa voldria donar-los l’enhorabona per haver arribat a la cita anual amb la primavera sense contratemps. Desitgem que passin aquests tres mesos gaudint profundament de totes les sensacions que emanen d’aquests dies en què la vida llueix en tot el seu esplendor. Per poder aprofitar correctament totes les possibilitats que ofereix aquesta estació de l’any, els recomanem que llegeixin atentament aquestes instruccions. La primavera ha estat dissenyada per experts i s’ha posat reiteradament a prova durant mil·lennis. A partir del 21 de març i fins al dia de sant Joan, quan vostès surtin al carrer podran gaudir d’un clima magnífic, temperatures suaus i agradoses, nits serenes i matins lluminosos. Malgrat tot, l’empresa no es fa responsable del mal ús que en puguin fer algunes persones, suggerim no sortir de casa sense paraigües ni abric i, a la vegada, recomanem que es vesteixin amb roba d’estiu. Durant gairebé noranta dies podran fruir ininterrompudament d’un esclat …

La dictadura dels comptables

No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable. Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris. Es renten les mans sis vegades al dia amb sabó de marca, es netegen el nas amb mocadors impregnats amb loció d’aloe vera i fan pipí a hores convingudes. Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat…

Traducció, ara que surt el dia

ARA QUE SURT EL DIA
S’ha clos la nit i la lluna es dissol lentament en la serena, llisca pels canals.
Setembre és tan viu en aquesta terra de planura, els prats són verds com les valls del sud en primavera. 

He deixat els companys, he amagat el cor darrere els vells murs, per restar sol i recordar-te.
Com puc anar més enllà de la lluna, ara que surt el dia i sobre les pedres baten les potes dels cavalls?

(Salvatore Quasimodo, Ora che sale il giorno)