Ves al contingut principal

Opinó

 Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar per escrit la meva opinió sobre una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en totes les seccions del diari. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil·lenni.
Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder des de les clavegueres del crim organitzat –que no sempre es percep com a tal– i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.
Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l’interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen amb desestabilitzar l’ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d’emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que únicament vetllen pels seus interessos.
Com ja he dit, cada vegada se’m fa més dificultós omplir els quatre paràgrafs de què es componen els meus articles, però ho seguiré fent, no tinc alternativa. Els humans ens deixem anar per aquesta mena de pulsions a vegades una mica irreflexives, però que mirades en el seu conjunt donen fe d’un estat de les coses que d’altra manera seria impossible de veure. Tot esperant que els cirerers tornin a florir en una nova primavera, aquí i al Japó, que quedi novament plantat el meu article per a tots vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…