Ves al contingut principal

Opinó

 Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar per escrit la meva opinió sobre una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en totes les seccions del diari. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil·lenni.
Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder des de les clavegueres del crim organitzat –que no sempre es percep com a tal– i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.
Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l’interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen amb desestabilitzar l’ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d’emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que únicament vetllen pels seus interessos.
Com ja he dit, cada vegada se’m fa més dificultós omplir els quatre paràgrafs de què es componen els meus articles, però ho seguiré fent, no tinc alternativa. Els humans ens deixem anar per aquesta mena de pulsions a vegades una mica irreflexives, però que mirades en el seu conjunt donen fe d’un estat de les coses que d’altra manera seria impossible de veure. Tot esperant que els cirerers tornin a florir en una nova primavera, aquí i al Japó, que quedi novament plantat el meu article per a tots vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …