Ves al contingut principal

Març

 El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges, la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda i els pagesos es rasquen el clatell tot esperant que plogui o que no plogui, que nevi o que no nevi, que faci sol o que no en faci, perquè per això ells són pagesos i el mes de març és el mes de març.
Els calendaris antics el dibuixaven amb tres cares: una que reia, l’altra que bufava i una que plorava, la suma de les quals podria simbolitzar i definir el verb “marcejar”. El març és un període insegur per naturalesa, els talps treuen el nas després de l’hivernada i els senglars comencen a passejar-se pels conreus. Els dallaires esmolen les seves eines i els impressors fan girar les màquines per imprimir el llibre que després serà el més venut en la diada de Sant Jordi.
Pel març encara som a temps d’encarar el futur amb un bri d’alè i de trepitjar amb força pel camí de les certeses. És hora de començar a obrir portes i d’escriure la història d’un temps que encara és el nostre. Després l’any comença a rodolar a velocitat de creuer, passen els dies, esclata l’estiu, es fon la tardor i, quan ja és massa tard, t’adones que aviat serà Nadal, que el banc et reclama pels números vermells i que ja tens una arruga de més allà on abans se suposava que no la tenies.
El seu nom prové de Mart, el déu de la guerra; a Roma, pels Idus de Març, va morir assassinat Juli Cèsar; és l’època en què els joseps celebren orgullosos el seu patronímic i, en el país de les meravelles, les llebres corren per no arribar tard a l’hora del te. El mes de març és aquest temps incert que gira incansablement com una baldufa i que a vegades ens mareja, però que sempre ens espera per donar un nou impuls a les nostres vides amb l’esperança d’una nova primavera.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…