Ves al contingut principal

Les ribes de Girona

 Probablement amb el mateix afany amb què viuen les formigues, els humans ordenem el món en funció dels nostres capricis, posem noms arbitràriament a les coses, mesurem l’alçada de les muntanyes aplicant la nostra reduïda escala de valors i sempre acabem mirant-nos el melic, pensant que l’univers gira al voltant d’aquella depressió arrodonida i arrugada que tots tenim al mig del ventre. Els atles i els mapes són l’expressió genuïna del nostre geni i també del nostre inconscient.
A vegades sembla que la natura hagi posat els rius per separar districtes administratius o per embellir un paisatge amb els seus reflexes serpentejants. Tots vivim a la vora d’algun riu que ens defineix i ens ubica. Totes les ciutats amb glamur tenen una llenca d’aigua que les travessa, que serveix per a donar color a les postals que es venen als quioscs i per situar, a la seva dreta o a la seva esquerra, uns determinats barris i monuments que els turistes busquen incansablement en les guies de viatge.
Els gironins, que sempre pequem per excés, un dia vam decidir viure en l’aiguabarreig de quatre rius, la qual cosa ens ha complicat ben bé l’existència, entre altres coses perquè tots som alhora habitants de la riba dreta i de la riba esquerra d’algun d’aquests quatre corrents d’aigua. Girona, bàsicament, està col·locada a la riba esquerra del Galligants, però el seu barri vell està plantat a la dreta de l’Onyar i tot l’Eixample a l’esquerra, tot i que, tant l’Eixample com el barri vell estan a la dreta del Ter i del Güell.
Aquesta complicació ens fa dubtar fins a tal punt de la nostra lateralitat que, la majoria de nosaltres, hem desenvolupat algunes de les habilitats dels ambidextres i, quan ens pregunten en quin marge vivim, simplement canviem de tema. Potser una solució a aquest problema seria situar la sèquia Monar com a eix vertebrador de la vida ciutadana; el seu traç perpendicular als rius permetria una altra visió de la ciutat, situant tota la vida cultural a l’esquerra i la comercial a la dreta. Ja veuen, tot té una solució. Espero que els candidats a les properes eleccions municipals incloguin aquest interessant debat en els seus programes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…