Ves al contingut principal

Les ribes de Girona

 Probablement amb el mateix afany amb què viuen les formigues, els humans ordenem el món en funció dels nostres capricis, posem noms arbitràriament a les coses, mesurem l’alçada de les muntanyes aplicant la nostra reduïda escala de valors i sempre acabem mirant-nos el melic, pensant que l’univers gira al voltant d’aquella depressió arrodonida i arrugada que tots tenim al mig del ventre. Els atles i els mapes són l’expressió genuïna del nostre geni i també del nostre inconscient.
A vegades sembla que la natura hagi posat els rius per separar districtes administratius o per embellir un paisatge amb els seus reflexes serpentejants. Tots vivim a la vora d’algun riu que ens defineix i ens ubica. Totes les ciutats amb glamur tenen una llenca d’aigua que les travessa, que serveix per a donar color a les postals que es venen als quioscs i per situar, a la seva dreta o a la seva esquerra, uns determinats barris i monuments que els turistes busquen incansablement en les guies de viatge.
Els gironins, que sempre pequem per excés, un dia vam decidir viure en l’aiguabarreig de quatre rius, la qual cosa ens ha complicat ben bé l’existència, entre altres coses perquè tots som alhora habitants de la riba dreta i de la riba esquerra d’algun d’aquests quatre corrents d’aigua. Girona, bàsicament, està col·locada a la riba esquerra del Galligants, però el seu barri vell està plantat a la dreta de l’Onyar i tot l’Eixample a l’esquerra, tot i que, tant l’Eixample com el barri vell estan a la dreta del Ter i del Güell.
Aquesta complicació ens fa dubtar fins a tal punt de la nostra lateralitat que, la majoria de nosaltres, hem desenvolupat algunes de les habilitats dels ambidextres i, quan ens pregunten en quin marge vivim, simplement canviem de tema. Potser una solució a aquest problema seria situar la sèquia Monar com a eix vertebrador de la vida ciutadana; el seu traç perpendicular als rius permetria una altra visió de la ciutat, situant tota la vida cultural a l’esquerra i la comercial a la dreta. Ja veuen, tot té una solució. Espero que els candidats a les properes eleccions municipals incloguin aquest interessant debat en els seus programes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…