Ves al contingut principal

Les ribes de Girona

 Probablement amb el mateix afany amb què viuen les formigues, els humans ordenem el món en funció dels nostres capricis, posem noms arbitràriament a les coses, mesurem l’alçada de les muntanyes aplicant la nostra reduïda escala de valors i sempre acabem mirant-nos el melic, pensant que l’univers gira al voltant d’aquella depressió arrodonida i arrugada que tots tenim al mig del ventre. Els atles i els mapes són l’expressió genuïna del nostre geni i també del nostre inconscient.
A vegades sembla que la natura hagi posat els rius per separar districtes administratius o per embellir un paisatge amb els seus reflexes serpentejants. Tots vivim a la vora d’algun riu que ens defineix i ens ubica. Totes les ciutats amb glamur tenen una llenca d’aigua que les travessa, que serveix per a donar color a les postals que es venen als quioscs i per situar, a la seva dreta o a la seva esquerra, uns determinats barris i monuments que els turistes busquen incansablement en les guies de viatge.
Els gironins, que sempre pequem per excés, un dia vam decidir viure en l’aiguabarreig de quatre rius, la qual cosa ens ha complicat ben bé l’existència, entre altres coses perquè tots som alhora habitants de la riba dreta i de la riba esquerra d’algun d’aquests quatre corrents d’aigua. Girona, bàsicament, està col·locada a la riba esquerra del Galligants, però el seu barri vell està plantat a la dreta de l’Onyar i tot l’Eixample a l’esquerra, tot i que, tant l’Eixample com el barri vell estan a la dreta del Ter i del Güell.
Aquesta complicació ens fa dubtar fins a tal punt de la nostra lateralitat que, la majoria de nosaltres, hem desenvolupat algunes de les habilitats dels ambidextres i, quan ens pregunten en quin marge vivim, simplement canviem de tema. Potser una solució a aquest problema seria situar la sèquia Monar com a eix vertebrador de la vida ciutadana; el seu traç perpendicular als rius permetria una altra visió de la ciutat, situant tota la vida cultural a l’esquerra i la comercial a la dreta. Ja veuen, tot té una solució. Espero que els candidats a les properes eleccions municipals incloguin aquest interessant debat en els seus programes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…