Ves al contingut principal

La vida és això

 La mare d’en Forrest Gump deia que «la vida és com una capsa de bombons, mai saps quin et tocarà». Però potser la millor definició de la vida és la del metge francès Xavier Bichat, quan afirmava que «La vida és el conjunt de funcions que resisteixen a la mort». Viure, sobretot, és aquest desig de continuar vivint i la mort simplement és un dels seus extrems, l’objectiu de la vida és la recerca continuada i irrefrenable de la felicitat.
Ningú ens ensenya a viure, les coses més simples les donem per sabudes, només ens preocupem pels grans conceptes abstractes i per les complexitats tecnològiques que ens envolten. Ningú ens diu com hem de ser feliços i encara que algú ho fes, probablement no acceptaríem mai aquesta mena de lliçons. Qui ens ha de dir com hem de viure? No n’han de fer res, es cosa nostra, de cadascú, a casa meva no hi entra ningú a posar lleis, només faltaria.
Però cada vegada vivim en una societat més complexa, el que fem en aquest costat del món retruny automàticament a les antípodes, els rebels libis disparen contra els avions de Gadafi mentre escolten amb la ràdio del seu mòbil els resultats de la lliga italiana de futbol i una nena d’Olot, que gaudeix d’un Erasmus a Roma, es pensa que la vida és la trama d’una pel·lícula americana, d’aquelles que acaben sempre amb final feliç.
Erasme de Rotterdam, a més de donar nom a unes beques, també va deixar dit que «L’essència de la felicitat consisteix en acceptar ser el que ets». No hi ha res més difícil que mirar-nos al mirall i comprendre que aquella imatge no és la d’un estrany. Generalment per poder comprendre aquestes coses s’han de viure molts anys i, en conseqüència, és una llàstima que precisament quan comences just a albirar la llum del coneixement, t’arriba la cita amb la Parca. Mentrestant, si més no, faríem bé en seguir el consell que li donaven constantment al personatge que interpretava Tom Hanks: «Corre Forrest! Corre!».
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…