Ves al contingut principal

La intervenció


L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.
Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus al feixisme quan hi havia l’oportunitat de fer-ho.
Quan el mes passat va esclatar-nos al nas la crisi Líbia, molts van ser els que, des d’un primer moment, van clamar contra la passivitat dels països occidentals. “Ja els va bé”, deien, “que hi hagi algú com en Gadafi per vigilar els negocis del gas i del petroli”. Però, quan la comunitat internacional ha decidit per fi donar suport als que en aquell racó del nord d’Àfrica reclamen la democratització definitiva del país, ara, els mateixos que abans es queixaven d’aquesta nova “no intervenció”, demanen que s’aturi “l’agressió dels països àvids del petroli Libi”.
Francament, a mi tot això ja em té marejat i a vegades arribo a pensar que determinats sectors de l’esquerra encara segueixen els dictats d’un dogma caduc i regressiu. Està molt bé que les democràcies occidentals intervinguin a Líbia, tots els demòcrates ho hem de saludar i d’aplaudir. Si els exèrcits en l’actualitat han de servir per alguna cosa és per això, per fer complir les resolucions de la comunitat internacional. L’exemple de Líbia ha de fer pensar a una esquerra radical que tradicionalment no està gens acostumada a fer-ho. El futur ens exigeix superar aquests reptes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…