Ves al contingut principal

La intervenció


L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.
Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus al feixisme quan hi havia l’oportunitat de fer-ho.
Quan el mes passat va esclatar-nos al nas la crisi Líbia, molts van ser els que, des d’un primer moment, van clamar contra la passivitat dels països occidentals. “Ja els va bé”, deien, “que hi hagi algú com en Gadafi per vigilar els negocis del gas i del petroli”. Però, quan la comunitat internacional ha decidit per fi donar suport als que en aquell racó del nord d’Àfrica reclamen la democratització definitiva del país, ara, els mateixos que abans es queixaven d’aquesta nova “no intervenció”, demanen que s’aturi “l’agressió dels països àvids del petroli Libi”.
Francament, a mi tot això ja em té marejat i a vegades arribo a pensar que determinats sectors de l’esquerra encara segueixen els dictats d’un dogma caduc i regressiu. Està molt bé que les democràcies occidentals intervinguin a Líbia, tots els demòcrates ho hem de saludar i d’aplaudir. Si els exèrcits en l’actualitat han de servir per alguna cosa és per això, per fer complir les resolucions de la comunitat internacional. L’exemple de Líbia ha de fer pensar a una esquerra radical que tradicionalment no està gens acostumada a fer-ho. El futur ens exigeix superar aquests reptes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…