Ves al contingut principal

La intervenció


L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.
Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus al feixisme quan hi havia l’oportunitat de fer-ho.
Quan el mes passat va esclatar-nos al nas la crisi Líbia, molts van ser els que, des d’un primer moment, van clamar contra la passivitat dels països occidentals. “Ja els va bé”, deien, “que hi hagi algú com en Gadafi per vigilar els negocis del gas i del petroli”. Però, quan la comunitat internacional ha decidit per fi donar suport als que en aquell racó del nord d’Àfrica reclamen la democratització definitiva del país, ara, els mateixos que abans es queixaven d’aquesta nova “no intervenció”, demanen que s’aturi “l’agressió dels països àvids del petroli Libi”.
Francament, a mi tot això ja em té marejat i a vegades arribo a pensar que determinats sectors de l’esquerra encara segueixen els dictats d’un dogma caduc i regressiu. Està molt bé que les democràcies occidentals intervinguin a Líbia, tots els demòcrates ho hem de saludar i d’aplaudir. Si els exèrcits en l’actualitat han de servir per alguna cosa és per això, per fer complir les resolucions de la comunitat internacional. L’exemple de Líbia ha de fer pensar a una esquerra radical que tradicionalment no està gens acostumada a fer-ho. El futur ens exigeix superar aquests reptes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…