Ves al contingut principal

Hitler llegia molt

 El 31,7% dels joves catalans no llegeixen ni un sol llibre a l’any. La dada és contundent, si ens la prenem aïllada de qualsevol altra consideració. Els nostres fills no llegeixen, o llegeixen poc i per obligació, però fa uns anys aquesta situació era radicalment diferent? Fa trenta o quaranta anys la gent llegia més que ara? Jo crec que no, el que passa és que abans la majoria dels que no llegien se’n avergonyien i ara no, ara no llegir és normal i els lectors són una espècie de freakies.
Però referir-nos a la lectura en abstracte és un engany, hauríem sempre de concretar. Quan parlem de llegir què volem dir? De fet navegant per Internet ens fem un fart de llegir, o no? El que passa és que parlar de lectura és parlar de llibres i, concretament, d’un cert tipus de llibres: novel·la, poesia i assaig, la resta els obviem mentalment. Fins i tot arribem a marginar subtilment un cert tipus de literatura que estigmatitzem amb el segell de “Best Seller”.
Schopenhauer deia que «s’ha de llegir tot allò que val la pena, però per fer-ho s’ha de no llegir tot el que és dolent, perquè la vida és curta i les forces són limitades». En aquesta frase s’hi amaga una gran veritat, crucial per entendre el futur de la lectura, dels llibres i, fins i tot, de la vida en una societat aclaparada per l’allau d’informació que ens arriba constantment de la xarxa: més important que tenir accés als continguts és el fet de saber discriminar-los.
I, encara millor: més important que saber llegir o que llegir indiscriminadament, el que realment compta és aprendre a pensar. Si un llibre no fa néixer una idea entre les nostres cansades neurones és que no serveix per a res. Michel Hoellebecq, en una de les seves novel·les, afirma que «viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida». Però llegir, sense més, tampoc és una activitat recomanable. Hitler llegia molt i no per aquesta raó va arribar a ser un bona persona, perquè el secret dels secrets no està en els llibres sinó a dins de nosaltres mateixos.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…