Ves al contingut principal

El dia de la poesia

 Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’acollidora rodonesa del clos matern o, a falta de res millor, l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos, les voreres semblen més estretes, els autobusos expel·leixen gasos directament a les nostres narius i els policies ens miren amb aquell posat que només reserven als sospitosos habituals.
Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra. Probablement a causa d’una aparició com aquesta, la direcció general de la Unesco, reunida sobre els setanta-dos pilars de ciment que aguanten l’edifici de la seva seu a la plaça de Fontenoy, va decidir declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia.
La poesia, igual que l’ocellet, és una veritat que canta. Ressona en el nostre cervell fins molt després de ser dita i, fins i tot, després d’haver callat per sempre la veu del poeta. Però també s’ha de dir que és una veritat fràgil, són simples mots que un fi regueró de tinta enfila un darrere l’altre i que, si no fos per la voluntat de mantenir-los units, volarien novament com ocells d’aiguamoll. La poesia necessita escalfor i llum, neix de les emocions i de les commocions, nia entre l’art i la música, entre la raó que enraona i la raó que somia.
No sé si hem de dedicar un dels 365 dies de l’any a la poesia, a uns els pot semblar poc i als altres massa. Tot el que es fa per obligació acaba podrint-se en un femer i, per l’experiència que en tenim d’aquestes coses, potser faríem millor en prohibir-la, ni que fos per un dia, aquest mateix que ens proposa la Unesco. Aleshores segur que, durant vint-i-quatre hores, els versos cremarien com reguerons de pólvora i volarien sobre els nostres caps com falcons reials a l’encalç de lectors àvids de vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…