Ves al contingut principal

El dia de la poesia

 Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’acollidora rodonesa del clos matern o, a falta de res millor, l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos, les voreres semblen més estretes, els autobusos expel·leixen gasos directament a les nostres narius i els policies ens miren amb aquell posat que només reserven als sospitosos habituals.
Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra. Probablement a causa d’una aparició com aquesta, la direcció general de la Unesco, reunida sobre els setanta-dos pilars de ciment que aguanten l’edifici de la seva seu a la plaça de Fontenoy, va decidir declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia.
La poesia, igual que l’ocellet, és una veritat que canta. Ressona en el nostre cervell fins molt després de ser dita i, fins i tot, després d’haver callat per sempre la veu del poeta. Però també s’ha de dir que és una veritat fràgil, són simples mots que un fi regueró de tinta enfila un darrere l’altre i que, si no fos per la voluntat de mantenir-los units, volarien novament com ocells d’aiguamoll. La poesia necessita escalfor i llum, neix de les emocions i de les commocions, nia entre l’art i la música, entre la raó que enraona i la raó que somia.
No sé si hem de dedicar un dels 365 dies de l’any a la poesia, a uns els pot semblar poc i als altres massa. Tot el que es fa per obligació acaba podrint-se en un femer i, per l’experiència que en tenim d’aquestes coses, potser faríem millor en prohibir-la, ni que fos per un dia, aquest mateix que ens proposa la Unesco. Aleshores segur que, durant vint-i-quatre hores, els versos cremarien com reguerons de pólvora i volarien sobre els nostres caps com falcons reials a l’encalç de lectors àvids de vida.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…