Ves al contingut principal

Com organitzar la presentació d’un llibre

 Organitzar un acte cultural com, posem per exemple, la presentació d’un llibre, és una activitat d’alt risc. S’ha d’avaluar primer el marge que requereix l’impressor i l’enquadernador per tenir-lo acabat, no fos cas de no poder disposar de la publicació el dia assenyalat. Fer un llibre és com tenir un fill i sense nen evidentment no hi ha festa de bateig. L’organitzador ha d’estar en permanent contacte amb transportistes, distribuïdors, missatgers i tota mena de proveïdors fins al darrer minut.
Lligar les agendes dels presentadors és com solucionar un Sudoku, tot ha de lligar: dies, horaris de trens, disponibilitat de les sales d’actes o de les llibreries. S’ha d’anar en compte de no ferir susceptibilitats, l’ordre dels participants no necessàriament ha de ser el mateix en la targeta d’invitació que en la taula i mai de la vida s’ha d’afegir una cadira a darrera hora, perquè tots es preguntaran amb qui no havies comptat.
L’esdeveniment s’ha de promocionar a través de les xarxes socials, s’han d’enviar correus electrònics a les agendes dels diaris, notes de premsa i a vegades fins i tot s’ha de trucar a la gent personalment. Els participants han de rebre el llibre uns dies abans, ni molts ni pocs, els justos per poder dir que només han tingut temps de llegir-lo transversalment, però que està molt bé i sempre s’ha d’enviar un recordatori no fos cas que oblidessin la cita.
I, en darrer lloc, s’ha de suposar que la presentació d’una obra literària, ja sigui prosa, poesia o assaig, és una acció que va dirigida a un públic culturalment molt ben preparat, no s’ha de baixar mai el llistó i, si pot ser, al final hem de preparar unes ampolles de cava per mantenir-los atrapats durant uns minuts més, el temps just per fer-los comprar un exemplar de l’obra presentada. Però, i això és de llarg el més, més, més important de tot: sempre s’ha d’estar a l’aguait que aquell dia, que aquell precís dia, no jugui el Barça i ens engegui l’invent a fer punyetes.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…