Ves al contingut principal

221 campanars




 Sobre el mapa de les comarques gironines s’hi escampa una variada mostra de campanars. Fa uns anys, sota el teulat de cadascuna d’aquestes esglésies s’hi albergava un rector i uns parroquians, una verge amb noms i cognoms i una manera radicalment diferent d’entendre la realitat que, posem per cas, la del campanar veí. Els nens, quan sortien de catequesi, per deixar ben clara la seva singularitat, anaven fins al llindar del municipi i llençaven rocs, rierencs, o el que calgués, contra els de l’altre poble.
Aquesta visió de la realitat municipal ha quedat completament obsoleta, ja no hi ha suficients capellans per tocar totes les campanes alhora i els nens, s’hi s’han de tirar alguna cosa, ho fan per Internet. El món ha canviat i els 221 pobles dels quals en fa gala la Diputació de Girona han esdevingut un problema per la seva quantitat. Un país com Dinamarca, amb cinc milions d’habitants, amb himne nacional, cadira al consell de l’OTAN i una reina que sembla sortida de la carbassa de la ventafocs, en té prou amb 98 municipis per ordenar tot el seu territori.
I si en tenen 98 no és per una qüestió de poca tradició en el tema, no. En tenen aquest nombre determinat perquè l’any 1970, molt abans d’aquesta crisi que ara ens arriba com un tsunami, van fer una reforma territorial del país i van fusionar 172 municipis. A les comarques gironines dels 221 termes municipals, 134 tenen menys de 1.000 habitants, tots ells, com a mínim, haurien de desaparèixer en un plaç molt breu de temps. Aquest criteri no me l’invento jo, l’imposa el sentit comú.
No ens podem permetre el luxe de continuar mantenint aquesta estructura municipal, no ho pot permetre la Generalitat ni ho poden permetre les diputacions i, sobretot, no ho podem permetre els ciutadans. Aquesta estructura encarcarada s’ha de canviar i tots ho hem d’entendre, més enllà dels sentimentalismes parroquials i dels que encara enyoren aquella remota època en què eren infants i anaven, amb barret de paper i marcant el pas, a llençar atacs contra els exèrcits dels pobles rivals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…