Ves al contingut principal

221 campanars




 Sobre el mapa de les comarques gironines s’hi escampa una variada mostra de campanars. Fa uns anys, sota el teulat de cadascuna d’aquestes esglésies s’hi albergava un rector i uns parroquians, una verge amb noms i cognoms i una manera radicalment diferent d’entendre la realitat que, posem per cas, la del campanar veí. Els nens, quan sortien de catequesi, per deixar ben clara la seva singularitat, anaven fins al llindar del municipi i llençaven rocs, rierencs, o el que calgués, contra els de l’altre poble.
Aquesta visió de la realitat municipal ha quedat completament obsoleta, ja no hi ha suficients capellans per tocar totes les campanes alhora i els nens, s’hi s’han de tirar alguna cosa, ho fan per Internet. El món ha canviat i els 221 pobles dels quals en fa gala la Diputació de Girona han esdevingut un problema per la seva quantitat. Un país com Dinamarca, amb cinc milions d’habitants, amb himne nacional, cadira al consell de l’OTAN i una reina que sembla sortida de la carbassa de la ventafocs, en té prou amb 98 municipis per ordenar tot el seu territori.
I si en tenen 98 no és per una qüestió de poca tradició en el tema, no. En tenen aquest nombre determinat perquè l’any 1970, molt abans d’aquesta crisi que ara ens arriba com un tsunami, van fer una reforma territorial del país i van fusionar 172 municipis. A les comarques gironines dels 221 termes municipals, 134 tenen menys de 1.000 habitants, tots ells, com a mínim, haurien de desaparèixer en un plaç molt breu de temps. Aquest criteri no me l’invento jo, l’imposa el sentit comú.
No ens podem permetre el luxe de continuar mantenint aquesta estructura municipal, no ho pot permetre la Generalitat ni ho poden permetre les diputacions i, sobretot, no ho podem permetre els ciutadans. Aquesta estructura encarcarada s’ha de canviar i tots ho hem d’entendre, més enllà dels sentimentalismes parroquials i dels que encara enyoren aquella remota època en què eren infants i anaven, amb barret de paper i marcant el pas, a llençar atacs contra els exèrcits dels pobles rivals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…