Ves al contingut principal

221 campanars




 Sobre el mapa de les comarques gironines s’hi escampa una variada mostra de campanars. Fa uns anys, sota el teulat de cadascuna d’aquestes esglésies s’hi albergava un rector i uns parroquians, una verge amb noms i cognoms i una manera radicalment diferent d’entendre la realitat que, posem per cas, la del campanar veí. Els nens, quan sortien de catequesi, per deixar ben clara la seva singularitat, anaven fins al llindar del municipi i llençaven rocs, rierencs, o el que calgués, contra els de l’altre poble.
Aquesta visió de la realitat municipal ha quedat completament obsoleta, ja no hi ha suficients capellans per tocar totes les campanes alhora i els nens, s’hi s’han de tirar alguna cosa, ho fan per Internet. El món ha canviat i els 221 pobles dels quals en fa gala la Diputació de Girona han esdevingut un problema per la seva quantitat. Un país com Dinamarca, amb cinc milions d’habitants, amb himne nacional, cadira al consell de l’OTAN i una reina que sembla sortida de la carbassa de la ventafocs, en té prou amb 98 municipis per ordenar tot el seu territori.
I si en tenen 98 no és per una qüestió de poca tradició en el tema, no. En tenen aquest nombre determinat perquè l’any 1970, molt abans d’aquesta crisi que ara ens arriba com un tsunami, van fer una reforma territorial del país i van fusionar 172 municipis. A les comarques gironines dels 221 termes municipals, 134 tenen menys de 1.000 habitants, tots ells, com a mínim, haurien de desaparèixer en un plaç molt breu de temps. Aquest criteri no me l’invento jo, l’imposa el sentit comú.
No ens podem permetre el luxe de continuar mantenint aquesta estructura municipal, no ho pot permetre la Generalitat ni ho poden permetre les diputacions i, sobretot, no ho podem permetre els ciutadans. Aquesta estructura encarcarada s’ha de canviar i tots ho hem d’entendre, més enllà dels sentimentalismes parroquials i dels que encara enyoren aquella remota època en què eren infants i anaven, amb barret de paper i marcant el pas, a llençar atacs contra els exèrcits dels pobles rivals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…