Ves al contingut principal

La cultura de la crisi i la crisi de la cultura

 Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, lligats com estem amb cadenes de galiot, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà.
Ens hem instal·lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel·lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força.
No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alleugerir pes de l’administració i estalviar tant com es pugui està molt bé, però, si no volem enfonsar-nos definitivament, també hem de saber invertir. Els nostres governants han de tenir clar que ara precisament són temps per apostar pel coneixement, per la innovació i les idees. El futur no el fonamenten els comerciants sinó els creadors.
Vivim en la civilització de la cultura, la humanitat ha transformat pràcticament tot allò que ens envolta i ho ha de continuar fent. Aquesta societat, en un moment crític, ha d’invertir en cultura, perquè la cultura és la mare dels ous. No hem de deixar que la cultura de la crisi provoqui una crisi en la cultura, això seria tant com cremar les naus que ens han de permetre anar navegant pel mar de la civilització.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…