Ves al contingut principal

Girona: el canvi en el canvi

 Sempre que pensem en una ciutat se’ns apareix com si fos una làmina inalterable, una fotografia fixada en el temps, en l’espai i en l’imaginari col·lectiu. Però les ciutats no són això, són elements vius que creixen, que es desenvolupen o que es degraden, però que ofereixen contínuament tantes cares per a ser contemplades com persones hi viuen. Fins i tot Girona, més enllà de la seva façana pètria, ens brinda tots aquests perfils.
Quan s’acosten temps d’eleccions es fan avinents les maneres diverses d’entendre la ciutat i d’encarar els problemes que afecten a la comunitat en el seu conjunt. Des de fa més de trenta anys, els governs d’esquerres que han governat Girona, amb l’empenta de l’alcalde Nadal i de la seva successora, han anat dibuixant un projecte urbà i social que, amb les seves virtuts i les seves mancances, l’ha portat a consolidar una posició d’inqüestionable lideratge regional i a mostrar una imatge de ciutat envejable en molts aspectes.
De cares a aquestes eleccions del mes de maig, tot hi que els noms ja ens sonen d’una manera o l’altra als gironins, el panorama que es presenta és nou. Convergència i Unió finalment ha pogut consolidar una proposta d’alternança i els socialistes han trobat també la manera de poder oferir a la societat gironina un projecte creïble de renovació. En Carles Puigdemont i la Pia Bosch lideren aquestes dues opcions que volen encarar el futur de la ciutat, des d’una posició de centre dreta l’un i de centre esquerra l’altra, irreconciliables en alguns aspectes i complementàries en altres.
La resta de formacions polítiques, que també previsiblement entraran en el govern de la ciutat, seran decisives probablement per a decantar la situació cap un costat o l’altre. Cap a una vessant més social i mediambiental en el cas de Joan Oloriz o en altres aspectes encara per descobrir en el de Blanca Palmada. Deixo fora de les meves opcions al PP perquè no em vull ni imaginar quin paper faria en el govern municipal una formació política ultradretana, xenòfoba i anticatalana.
Ara toca i tocarà parlar de Girona, però també de la seva àrea d’influència, perquè ara mes que mai, hem d’encarar el projecte de futur juntament amb els pobles veïns, si no volem veure com Girona queda col·lapsada entre uns murs, que ja no són els de les seves muralles sinó els dels seu exhaust terme municipal. Girona, Salt, Sarrià, Fornells, Vilablareix, Quart, Sant Gregori i Sant Julià de Ramis, s’hauran de plantejar com un tot i aquest és un dels grans reptes d’aquest nou mandat municipal.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…