Ves al contingut principal

Girona: el canvi en el canvi

 Sempre que pensem en una ciutat se’ns apareix com si fos una làmina inalterable, una fotografia fixada en el temps, en l’espai i en l’imaginari col·lectiu. Però les ciutats no són això, són elements vius que creixen, que es desenvolupen o que es degraden, però que ofereixen contínuament tantes cares per a ser contemplades com persones hi viuen. Fins i tot Girona, més enllà de la seva façana pètria, ens brinda tots aquests perfils.
Quan s’acosten temps d’eleccions es fan avinents les maneres diverses d’entendre la ciutat i d’encarar els problemes que afecten a la comunitat en el seu conjunt. Des de fa més de trenta anys, els governs d’esquerres que han governat Girona, amb l’empenta de l’alcalde Nadal i de la seva successora, han anat dibuixant un projecte urbà i social que, amb les seves virtuts i les seves mancances, l’ha portat a consolidar una posició d’inqüestionable lideratge regional i a mostrar una imatge de ciutat envejable en molts aspectes.
De cares a aquestes eleccions del mes de maig, tot hi que els noms ja ens sonen d’una manera o l’altra als gironins, el panorama que es presenta és nou. Convergència i Unió finalment ha pogut consolidar una proposta d’alternança i els socialistes han trobat també la manera de poder oferir a la societat gironina un projecte creïble de renovació. En Carles Puigdemont i la Pia Bosch lideren aquestes dues opcions que volen encarar el futur de la ciutat, des d’una posició de centre dreta l’un i de centre esquerra l’altra, irreconciliables en alguns aspectes i complementàries en altres.
La resta de formacions polítiques, que també previsiblement entraran en el govern de la ciutat, seran decisives probablement per a decantar la situació cap un costat o l’altre. Cap a una vessant més social i mediambiental en el cas de Joan Oloriz o en altres aspectes encara per descobrir en el de Blanca Palmada. Deixo fora de les meves opcions al PP perquè no em vull ni imaginar quin paper faria en el govern municipal una formació política ultradretana, xenòfoba i anticatalana.
Ara toca i tocarà parlar de Girona, però també de la seva àrea d’influència, perquè ara mes que mai, hem d’encarar el projecte de futur juntament amb els pobles veïns, si no volem veure com Girona queda col·lapsada entre uns murs, que ja no són els de les seves muralles sinó els dels seu exhaust terme municipal. Girona, Salt, Sarrià, Fornells, Vilablareix, Quart, Sant Gregori i Sant Julià de Ramis, s’hauran de plantejar com un tot i aquest és un dels grans reptes d’aquest nou mandat municipal.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…