Ves al contingut principal

El dia en què vam aprendre a valorar la llibertat

 Viure diàriament en aquest planeta és un pou de sorpreses, cada dia ens anem a dormir amb notícies que ens trasbalsen i ens despertem amb d’altres que ens continuen afectant encara més. Anem construint rutinàriament el nostre currículum vital en funció de tot això i al cap dels anys ens adonem que hem anat deixant records d’aquest tipus, com una mena de molletes de pa, al llarg del camí de la vida.
Els nostres avis parlaven de “l’any de la pera” i “d’abans de la guerra” com si fossin referències concretes, tan exactes com les dates interestel·lars en el quadern de bitàcola del capità Kirk de Star Trek. Molts dels membres d’aquella generació que va patir la guerra podien recitar fil per randa on eren el 18 de juliol de 1936 i, una generació després, tothom recordava on era el dia en què va morir Kennedy.
Jo recordo perfectament aquell matí en què ens vam despertar amb la notícia de la mort d’en Franco i també ha quedat registrat en la meva bitàcola particular la caiguda del mur de Berlín i aquell vespre trist en què assassinaren l’Ernest Lluch. Ara probablement en molts restarà perpètuament el record d’aquests dies en què s’han desplomat les tiranies àrabs una darrere l’altra, però, la gent del meu temps bàsicament recordarem aquella data en què el franquisme va voler ressuscitar.
Fou un 23 de febrer, com avui, a la ràdio retransmetien la votació d’investidura del nou president del govern i de sobte la història va fer acte de presència en tots nosaltres. Durant 24 hores vam viure amb la incertesa d’haver de retrocedir novament a un període que ja crèiem vençut. Evidentment podria evocar molts records, però me’n quedo només amb un. Quan Ràdio Nacional van tornar a emetre amb normalitat, el locutor va posar un cançó d’Amancio Prada que deia així: «Libre te quiero, pero no mía, ni de Dios, ni de nadie» i sempre que l’he tornat a escoltar he recordat aquella jornada i he pensat que tot el que és important en aquest planeta té alguna cosa a veure amb aquest concepte tan senzill i tan fràgil com és la llibertat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…