Ves al contingut principal

El dia en què vam aprendre a valorar la llibertat

 Viure diàriament en aquest planeta és un pou de sorpreses, cada dia ens anem a dormir amb notícies que ens trasbalsen i ens despertem amb d’altres que ens continuen afectant encara més. Anem construint rutinàriament el nostre currículum vital en funció de tot això i al cap dels anys ens adonem que hem anat deixant records d’aquest tipus, com una mena de molletes de pa, al llarg del camí de la vida.
Els nostres avis parlaven de “l’any de la pera” i “d’abans de la guerra” com si fossin referències concretes, tan exactes com les dates interestel·lars en el quadern de bitàcola del capità Kirk de Star Trek. Molts dels membres d’aquella generació que va patir la guerra podien recitar fil per randa on eren el 18 de juliol de 1936 i, una generació després, tothom recordava on era el dia en què va morir Kennedy.
Jo recordo perfectament aquell matí en què ens vam despertar amb la notícia de la mort d’en Franco i també ha quedat registrat en la meva bitàcola particular la caiguda del mur de Berlín i aquell vespre trist en què assassinaren l’Ernest Lluch. Ara probablement en molts restarà perpètuament el record d’aquests dies en què s’han desplomat les tiranies àrabs una darrere l’altra, però, la gent del meu temps bàsicament recordarem aquella data en què el franquisme va voler ressuscitar.
Fou un 23 de febrer, com avui, a la ràdio retransmetien la votació d’investidura del nou president del govern i de sobte la història va fer acte de presència en tots nosaltres. Durant 24 hores vam viure amb la incertesa d’haver de retrocedir novament a un període que ja crèiem vençut. Evidentment podria evocar molts records, però me’n quedo només amb un. Quan Ràdio Nacional van tornar a emetre amb normalitat, el locutor va posar un cançó d’Amancio Prada que deia així: «Libre te quiero, pero no mía, ni de Dios, ni de nadie» i sempre que l’he tornat a escoltar he recordat aquella jornada i he pensat que tot el que és important en aquest planeta té alguna cosa a veure amb aquest concepte tan senzill i tan fràgil com és la llibertat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…