Ves al contingut principal

El dia en què vam aprendre a valorar la llibertat

 Viure diàriament en aquest planeta és un pou de sorpreses, cada dia ens anem a dormir amb notícies que ens trasbalsen i ens despertem amb d’altres que ens continuen afectant encara més. Anem construint rutinàriament el nostre currículum vital en funció de tot això i al cap dels anys ens adonem que hem anat deixant records d’aquest tipus, com una mena de molletes de pa, al llarg del camí de la vida.
Els nostres avis parlaven de “l’any de la pera” i “d’abans de la guerra” com si fossin referències concretes, tan exactes com les dates interestel·lars en el quadern de bitàcola del capità Kirk de Star Trek. Molts dels membres d’aquella generació que va patir la guerra podien recitar fil per randa on eren el 18 de juliol de 1936 i, una generació després, tothom recordava on era el dia en què va morir Kennedy.
Jo recordo perfectament aquell matí en què ens vam despertar amb la notícia de la mort d’en Franco i també ha quedat registrat en la meva bitàcola particular la caiguda del mur de Berlín i aquell vespre trist en què assassinaren l’Ernest Lluch. Ara probablement en molts restarà perpètuament el record d’aquests dies en què s’han desplomat les tiranies àrabs una darrere l’altra, però, la gent del meu temps bàsicament recordarem aquella data en què el franquisme va voler ressuscitar.
Fou un 23 de febrer, com avui, a la ràdio retransmetien la votació d’investidura del nou president del govern i de sobte la història va fer acte de presència en tots nosaltres. Durant 24 hores vam viure amb la incertesa d’haver de retrocedir novament a un període que ja crèiem vençut. Evidentment podria evocar molts records, però me’n quedo només amb un. Quan Ràdio Nacional van tornar a emetre amb normalitat, el locutor va posar un cançó d’Amancio Prada que deia així: «Libre te quiero, pero no mía, ni de Dios, ni de nadie» i sempre que l’he tornat a escoltar he recordat aquella jornada i he pensat que tot el que és important en aquest planeta té alguna cosa a veure amb aquest concepte tan senzill i tan fràgil com és la llibertat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…