Ves al contingut principal

L’olor d’Internet

 Ja em perdonaran els que llegeixen assíduament els meus articles perquè és probable que em repeteixi, però els he de tornar a explicar que m’agrada el paper. Sóc fill de família d’impressors i als del ram ens agrada aquesta matèria noble, obtinguda, entre altres coses, de l’escorça dels arbres. El nostre ofici ha girat a l’entorn del paper i sempre hem valorat aquesta nostra contribució al bé comú en funció de la pressió de l’entintat i de l’adequada distribució dels colors –i sobretot dels blancs– sobre el full.
Potser a resultes de tot això, d’una formació parcial i sectària, serà que també em miro el món sempre des d’aquest aspecte concret. Per mi la música no deixa de ser una adequada distribució del so damunt la fulla pura i immaculada del silenci. Penso que sense el silenci no seria factible la música, igual que sense la pàgina en blanc no seria possible tota la nostra cultura acumulada pacientment en les biblioteques i els arxius.
Sense el paper fràgil de les rotatives no hauria estat viable el periodisme tal com l’hem entès fins ara, tot i la tendència que tenen els periodistes a sobreescriure i a omplir tots els raconets del diari. Sota la tinta contínuament resplendeix el blanc fibrós de la veritat embolicada en paper premsa. El paper serveix de suport i de contrast i, al contrari que els diners de les latrines de Vespasià, desprèn olors i sensacions.
Tot això m’ho explico a mi mateix quan intento buscar què hi ha realment darrere d’Internet. Quin és el fons sobre el qual reposa i es contrasta la informació en la xarxa? Em diuen que simplement és qüestió de temps, que tot arribarà, que ja m’hi avindré... però, per molt que ho intento, mai trobo una resposta satisfactòria, serà que m’hi falta el paper, el silenci o la veritat i, el pitjor de tot és que per més que hi poso el nas no arribo a flairar res de res.  
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …