Ves al contingut principal

L’olor d’Internet

 Ja em perdonaran els que llegeixen assíduament els meus articles perquè és probable que em repeteixi, però els he de tornar a explicar que m’agrada el paper. Sóc fill de família d’impressors i als del ram ens agrada aquesta matèria noble, obtinguda, entre altres coses, de l’escorça dels arbres. El nostre ofici ha girat a l’entorn del paper i sempre hem valorat aquesta nostra contribució al bé comú en funció de la pressió de l’entintat i de l’adequada distribució dels colors –i sobretot dels blancs– sobre el full.
Potser a resultes de tot això, d’una formació parcial i sectària, serà que també em miro el món sempre des d’aquest aspecte concret. Per mi la música no deixa de ser una adequada distribució del so damunt la fulla pura i immaculada del silenci. Penso que sense el silenci no seria factible la música, igual que sense la pàgina en blanc no seria possible tota la nostra cultura acumulada pacientment en les biblioteques i els arxius.
Sense el paper fràgil de les rotatives no hauria estat viable el periodisme tal com l’hem entès fins ara, tot i la tendència que tenen els periodistes a sobreescriure i a omplir tots els raconets del diari. Sota la tinta contínuament resplendeix el blanc fibrós de la veritat embolicada en paper premsa. El paper serveix de suport i de contrast i, al contrari que els diners de les latrines de Vespasià, desprèn olors i sensacions.
Tot això m’ho explico a mi mateix quan intento buscar què hi ha realment darrere d’Internet. Quin és el fons sobre el qual reposa i es contrasta la informació en la xarxa? Em diuen que simplement és qüestió de temps, que tot arribarà, que ja m’hi avindré... però, per molt que ho intento, mai trobo una resposta satisfactòria, serà que m’hi falta el paper, el silenci o la veritat i, el pitjor de tot és que per més que hi poso el nas no arribo a flairar res de res.  
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…