Ves al contingut principal

Gener

 Janus era un d’aquells déus que, amb els sants i els beats encara per inventar, omplia modestament els calendaris dels antics romans. Era el protector de les portes i de les entrades; els antics pagans invocaven el seu nom en entrar a les cases i, finalment, va servir també per donar nom al mes amb el qual s’inicia l’any. Janus es representava sempre amb dues cares, una amb la que mirava enrere, cap al passat i amb l’altra endavant, cap al futur.
D’aquell Janus dels romans fins al superdolent de dues cares de Batman hi van més de 2.000 geners que jo, ben segur els estalviaré. Sembla ser que el gust per la mitologia no ens el podem treure de sobre, el cristianisme no va poder i ara, instal·lats en un permanent estat de modernitat, tampoc. Però no està malament de tant en tant recordar d’on venim i aquest Janus del mes de les rebaixes ens ho recorda anualment. Gener és un mes obscurament blanc, primer ens fa pensar que no n’hi ha per tant i després ens clava una clatellada glaçadora, al clatell i a la tarja de crèdit. Mark Twain deia que és un mes, juntament amb els onze restants, completament inadequat per especular en borsa, però aquesta és una altra història.
Una vegada cada quatre anys, els emperadors americans llegeixen a les portes del Capitoli, abrigats dels rigors del fred gener amb gruixuts abrics de llana, el seu discurs d’investidura. Va ser precisament ara fa quaranta anys, un 20 de gener de 1961, en què John Fitzgerald Kennedy va pronunciar aquell famós discurs on deia allò de «no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país». I ara fa només dos anys en què Barak Obama va deixar dit que «el món ha canviat i el nostre deure és canviar amb ell». Gener és un mes obscurament blanc, però és l’hora de fer-se bons propòsits. És el moment de dir, amb Janus, amb Twain, amb Kennedy o amb Obama: «Sí, nosaltres podem».
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…