Ves al contingut principal

El temps dels fets i de les paraules

El conjunt del que habita en aquest planeta ho podríem resumir en aquesta definició: «som cuques que remenem la cua enmig d’un univers excessiu». En aquest món tot és finit, fins i tot la memòria que els humans volem deixar gravada sobre les pedres. Més enllà del que podem comprendre, tot continuarà remugant sense nosaltres, però, potser sense saber-ho i amb un afany incomprensible, podem constatar que hem creat una cosa que viurà eternament: el temps.
Ni papes, ni emperadors estan exclosos d’aquesta maledicció. Encara que construeixin piràmides a la vora del Nil i mausoleus al Valle de los Caidos, o que intentin vèncer l’aclaparadora inèrcia de la realitat comprant mitjans de comunicació i jutges –com és el cas d’en Berlusconi–, tots acaben envestits per les maleïdes i punxegudes broques del temps i criant malves; el riu de l’oblit s’emporta tot el que és mundà. Tots som cuques i els Berlusconis els primers.
Però –això ja ho va descobrir Albert Einstein– el temps és relatiu. Diuen que de jove els dies són curts i els anys són llargs i que de vell els dies esdeven llargs i els anys curts. El temps a voltes s’alenteix o s’accelera, en funció sobretot del ritme que imposa la vida col·lectiva. El nostre país va viure mig segle que va semblar una eternitat sota la grisor plúmbica del franquisme, una espècie de corrupció feixista de la política de la qual encara en són enyoradissos alguns senyors del PP.
Per aquest motiu sempre va bé que els pobles accelerin el seu ritme vital, no sigui cas que els encalcin els fantasmes del passat. Tal és cas de Tunísia, un poble germà del Mediterrani, que ara comença a desempallegar-se del pesat jou de la dictadura. Esperem que la democràcia doni corda als seus rellotges, de la mateixa manera que la vam donar al nostre país i que encara continuem donant-la –malgrat a vegades ens sembli el contrari– quan en un indret com Salt la gent surt al carrer per dir que tots volem ser un sol poble.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…