Ves al contingut principal

El futur simple

 Sempre és més fàcil fer resums dels anys vençuts, les hemeroteques serveixen per això i el Google també, que preveure un futur encara per fer. John Maynard Keynes pronosticava que el problema no és que acabi arribant l’inevitable sinó l’imprevisible, perquè tot allò que és inevitable és previsible i per tant podem lluitar-hi, en canvi contra allò que desconeixem no hi podem fer-hi res. Però l’any 2011 segur que arribarà amb problemes evitables que intentarem superar de manera previsible.
Ben segur que en aquest món globalitzat, que ens espera durant la resta de les nostres vides, els problemes i les seves solucions hauran de ser globals i cada vegada es farà més evident el que, a mitjans del segle passat, deia Martin Luther King: «Una injustícia comesa en qualsevol indret del món és una amenaça per la justícia al món sencer», tot hi que aquesta advertència només ens servirà si entenem que nosaltres també som capaços de cometre injustícies.
Ja em perdonaran tantes cites de personatges del segle anterior en ple segle XXI, però el present és el resultat d’un substrat cultural produït bàsicament en els cent anys anteriors i això em porta –inevitablement– a continuar aquest article parafrasejant Charles de Gaulle i Wiston Churchill, per dir que si l’acció és el resultat del treball del homes enmig de les seves circumstàncies, la història només serà indulgent amb nosaltres si tenim el coratge d’escriure-la.
El futur no és mai simple, és més aviat complicat perquè tothom se l’imagina com vol. Però, més enllà d’aquesta complicació evident, podem dir sense por a equivocar-nos que l’any 2011 serà el que entre tots decidim que sigui, uns estiraran més que els altres i finalment el dibuix sortirà distorsionat, tal com es ve fent des del començament dels temps i tal com es farà mentre la humanitat se segueixi regint per l’Errare humanum est.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…