Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2011

L’olor d’Internet

Ja em perdonaran els que llegeixen assíduament els meus articles perquè és probable que em repeteixi, però els he de tornar a explicar que m’agrada el paper. Sóc fill de família d’impressors i als del ram ens agrada aquesta matèria noble, obtinguda, entre altres coses, de l’escorça dels arbres. El nostre ofici ha girat a l’entorn del paper i sempre hem valorat aquesta nostra contribució al bé comú en funció de la pressió de l’entintat i de l’adequada distribució dels colors –i sobretot dels blancs– sobre el full. Potser a resultes de tot això, d’una formació parcial i sectària, serà que també em miro el món sempre des d’aquest aspecte concret. Per mi la música no deixa de ser una adequada distribució del so damunt la fulla pura i immaculada del silenci. Penso que sense el silenci no seria factible la música, igual que sense la pàgina en blanc no seria possible tota la nostra cultura acumulada pacientment en les biblioteques i els arxius. Sense el paper fràgil de les rotatives no haur…

Cites de memòria >

3 extractes de l’article d’ahir a El País de Reyes Mate: “La memòria és justícia perquè no suporta que la injustícia sigui el preu de la política.”“El deure de la memòria neix d’Auschwitz perquè allò fou pensat com un projecte d’oblit.”“Els perdedors guarden el secret de saber com ningú que la història podria haver estat d’una altra manera.”

El temps dels fets i de les paraules

El conjunt del que habita en aquest planeta ho podríem resumir en aquesta definició: «som cuques que remenem la cua enmig d’un univers excessiu». En aquest món tot és finit, fins i tot la memòria que els humans volem deixar gravada sobre les pedres. Més enllà del que podem comprendre, tot continuarà remugant sense nosaltres, però, potser sense saber-ho i amb un afany incomprensible, podem constatar que hem creat una cosa que viurà eternament: el temps. Ni papes, ni emperadors estan exclosos d’aquesta maledicció. Encara que construeixin piràmides a la vora del Nil i mausoleus al Valle de los Caidos, o que intentin vèncer l’aclaparadora inèrcia de la realitat comprant mitjans de comunicació i jutges –com és el cas d’en Berlusconi–, tots acaben envestits per les maleïdes i punxegudes broques del temps i criant malves; el riu de l’oblit s’emporta tot el que és mundà. Tots som cuques i els Berlusconis els primers. Però –això ja ho va descobrir Albert Einstein– el temps és relatiu. Diuen que …

La realitat, la veritat, la raó i la follia

La realitat és múltiple i variada, es reflexa i es distorsiona contínuament, igual que la veritat, la raó o la follia. Sento constantment l’alè pudent de la tangibilitat al clatell i també la que exhalo, no menys pudenta, cada vegada que respiro. El món real és el conjunt de tot el que succeeix i que dura. És autèntic el gat que travessa el carrer, el núvol que sobrevola la ciutat i el mar que intueixo darrere de les muntanyes. Però la realitat és fugissera, només existeix mentre dura, la veritat, en canvi, continua eternament. Quan el gat acabi de passar, quan el núvol descarregui la seva pluja o, fins i tot, quan el mar s’hagi evaporat del tot, seguirà sent veritat que això, avui, succeïa. La realitat és un concepte temporal, però la veritat queda i, en el fons, és l’únic que finalment acabem compartint. La veritat és el mínim comú denominador entre tots els discursos possibles. La realitat és racional i la raó és la objectivació de la veritat. La raó, malgrat la realitat i més enllà…

Por a la democràcia

Una de les frases més famoses de la història del cinema és quan Norman Bates diu que «el millor amic de qualsevol noi és la seva mare». Probablement a causa d’aquesta manera de pensar, en Norman –el protagonista de Psicosi– guardava la seva mare dissecada, asseguda en un balancí al menjador de casa seva, aquella casa ombrívola dalt d’un turó, que ens va mostrar Alfred Hitchkock, el rei del suspens i del terror. Aquesta frase em porta a recordar aquella altra de Winston Churchill al Parlament Britànic quan va dir que la democràcia és el pitjor dels sistemes polítics, excepció feta de tots els altres. Aquesta frase va fer fortuna perquè tenia la seva gràcia. És evident que la democràcia és el millor sistema polític, però el problema és que cada vegada són més els que prefereixen veure-la dissecada, simplement com una manera de triar una vegada cada quatre anys als nostres representants. La democràcia és molt més que això, és un sistema social, una manera d’organitzar-se políticament el…

Gener

Janus era un d’aquells déus que, amb els sants i els beats encara per inventar, omplia modestament els calendaris dels antics romans. Era el protector de les portes i de les entrades; els antics pagans invocaven el seu nom en entrar a les cases i, finalment, va servir també per donar nom al mes amb el qual s’inicia l’any. Janus es representava sempre amb dues cares, una amb la que mirava enrere, cap al passat i amb l’altra endavant, cap al futur. D’aquell Janus dels romans fins al superdolent de dues cares de Batman hi van més de 2.000 geners que jo, ben segur els estalviaré. Sembla ser que el gust per la mitologia no ens el podem treure de sobre, el cristianisme no va poder i ara, instal·lats en un permanent estat de modernitat, tampoc. Però no està malament de tant en tant recordar d’on venim i aquest Janus del mes de les rebaixes ens ho recorda anualment. Gener és un mes obscurament blanc, primer ens fa pensar que no n’hi ha per tant i després ens clava una clatellada glaçadora, …

Elogi de les coses normals

La normalitat és un ideal, una utopia. Res mai és de tot completament normal, completament ajustat a la norma, perquè les normes, com les onades del mar, els núvols en el cel, o les opinions dels humans, són canviants i volàtils. El que avui és normal, ahir podria ser monstruós o al revés. Ahir fumar constantment i en qualsevol lloc era la cosa més normal del món i ara ja no ho és. La normalitat simplement és la mitjana en un camí sinuós: quan la línia és contínua no és pot avançar. La norma, és la regla. Serveix per mesurar, per rectificar i per corregir. Les normes són còmodes, però també són molestes. Els humans som prou intel·ligents com per crear-les i prou animals com per desacatar-les. O és al revés? El nostre ideal és viure en una societat sense restriccions, en plena llibertat, però creem normes a cada instant, perquè en el fons sabem que sense elles regnaria el caos. Spinoza deia que els homes s’equivoquen quan es creuen lliures perquè saben quins són seus desitjos però n…

El futur simple

Sempre és més fàcil fer resums dels anys vençuts, les hemeroteques serveixen per això i el Google també, que preveure un futur encara per fer. John Maynard Keynes pronosticava que el problema no és que acabi arribant l’inevitable sinó l’imprevisible, perquè tot allò que és inevitable és previsible i per tant podem lluitar-hi, en canvi contra allò que desconeixem no hi podem fer-hi res. Però l’any 2011 segur que arribarà amb problemes evitables que intentarem superar de manera previsible. Ben segur que en aquest món globalitzat, que ens espera durant la resta de les nostres vides, els problemes i les seves solucions hauran de ser globals i cada vegada es farà més evident el que, a mitjans del segle passat, deia Martin Luther King: «Una injustícia comesa en qualsevol indret del món és una amenaça per la justícia al món sencer», tot hi que aquesta advertència només ens servirà si entenem que nosaltres també som capaços de cometre injustícies. Ja em perdonaran tantes cites de personatges…