Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

Noves figures del pessebre 5. L’ESPECULADOR

És la peça de la trista figura! En els nadals precedents va omplir el pessebre de casetes i ara no sap què fer-ne. La majoria han quedat a la caixa embolicades tal com havien arribat del mercat de Santa Llúcia i altres, que anaven per rengleres, s’han instal·lat en algun lloc discret, mig tapades amb una mica de molsa doncs no podia ser que hi haguessin més habitatges que personatges en el pessebre. Uns quants pastors estan de manifestació permanent al seu voltant perquè no poden pagar les hipoteques de les seves cabanyes i fins i tot l’àngel, que mai havia patit per problemes d’allotjament, ara ha deixat les seves ales com a penyora per poder continuar gaudint del seu àtic amb vistes. Però, el pitjor de tot és que amb tant caseta i la verge i el nen han hagut de passar sempre els nadals a la cova. Entre les queixes d’uns i la poca demanda del sector, l’especulador ja fa temps que ha decidit dedicar-se a altres afers. Amb un parell de caganers han muntat una societat per poder comprar i…

Noves figures del pessebre 4. L’IMMIGRANT

De fet són dues peces ben diferents, una que arriba i l’altra que marxa, però tant una com l’altra són subproductes del pessebre, excedents que s’han de recol·locar. La de l’immigrant és una figura polsosa, descolorida i marginal, sempre li toca estar a l’ombra i fer el que els altres no volen fer. Es dedica a tallar llenya quan el llenyataire va de vacances, renta la roba quan la rentadora té classe de pilates i cuida de les ovelles quan els pastors han quedat per fer la costellada. En canvi la de l’emigrant és totalment diferent, ha fet les maletes per anar a buscar fortuna en un país millor. Espera pacientment que passin els camells del comboi de llarga distància, mentre repassa un llibret de frases fetes amb el llatí que es parla a Alemanya. Somriu amb la seguretat dels sabedors que sempre  podran tornar a casa per Nadal i els esperaran amb una plata de canelons i uns torrons, encara que siguin de marca blanca. A l’immigrant, quan no té tasques concretes en la part il·luminada del p…

Miquel Duran: quan el paisatge és un pessebre

Un país és el que és gràcies a la gent que l’habita, als que cada dia llauren pacientment el seu producte interior brut i paguen religiosament els tributs i els impostos. Un país és el fum de les seves fàbriques, el poder de la seva moneda i el pes específic de la seva economia, de la seva capacitat d’innovació i de la preparació intel·lectual dels seus líders. Un país és tot això, però també alguna cosa més. Un país és l’olor de la fusta cremada en una petita llar, és la fina capa de boira que cobreix els seus rius cada matí, són els colors d’un mercat a primera hora i el só de bronze de les campanes que s’escampa lliurament pels camins. Probablement sense aquestes altres coses que acabo d’enumerar un país encara seguiria essent un país, però no seria una pàtria. Una pàtria no és res que es pugui sospesar ni comptar, són anhels, desitjos i somnis. Una pàtria és un paisatge que ens acomboia i que ens diu: «Tu ets d’aquí». Sens dubte, per raons com aquestes, quan arriba Nadal, a les case…

Noves figures del pessebre 3. EL BANQUER

Un pastor amb les seves ovelles es mira amb recança l’estrella lluminosa que penja a l’entrada de l’oficina, construïda amb suro de la millor qualitat, i a la vegada consulta de reüll una llibreteta que sembla curulla de petits números vermells. La verge Maria i Sant Josep fa temps que viuen desnonats en la cova, però per sort ja no han de pagar hipoteca, el banquer s’ha fet càrrec de tot, amb l’aval –això sí– de l’àngel. El llenyataire aquest hivern ha rebut menys comandes i està negociant una ampliació de pòlissa, el caganer –amb pinta d’indignat– fa la seva feina a la porta de la petita sucursal i la dona dels ànecs ha alçat una curiosa pancarta on diu: «Pau en la terra i guerra al capital». La del banquer és una figura menuda, però que ocupa la millor cantonada del pessebre. Llueix una minúscula corbata si representa un mascle o un curiós vestit-jaqueta si és femella. Sense el banquer el pessebre faria fallida: el pagès no podria plantar en el seu hortet les cols menudes com un pè…

Any dotze

El temps és aquest desig que ens encalça i ens empeny entre els marges de l’hivern.
Sota un llençol de gebrada dorm la rosa de la vida. Un sol de desembre amida
l’ombra exigua que dansa entre remors de recança i les llavors de l’oblit.
Però el temps arriba i esbotza les portes d’aquest any dotze amb un somni d’esperança!

Noves figures del pessebre 2. EL POLÍTIC

Què seria d’un pessebre sense el seu polític? És pot prescindir de la molsa, de les muntanyetes de suro, fins i tot de les cases amb el paller, però el somrient estadista amb cara de campanya electoral no pot faltar. Un pessebre és com una petita circumscripció electoral i tots sabem que, en política, la mida no importa. Tot s’ha de dir: és una figura complexa perquè s’ha de moure molt i en un menut naixement domèstic no hi encaixa un cotxe oficial, encara que sigui de llautó. Cada dia se l’ha de posar en un lloc diferent: avui amb els pastors compartint costelles i botifarra, demà amb les rentadores del riu i fent petons a les criatures, demà passat reunit amb l’àngel de l’anunciació... Un polític, en el seu pessebre, és un personatge amb l’agenda repleta. Ha d’estar per tot, s’ha de cuidar de negociar les entrevistes amb la sagrada família, ha de supervisar el pressupost alimentari del bou i la mula, ha de fer declaracions als pastors dels mitjans de comunicació i ha de preparar a con…

Noves figures del pessebre: 1. EL BOTIGUER

El botiguer és un personatge entranyable que encarna tota una tradició cultural ininterrompuda des de l’època gloriosa dels fenicis fins ara i que mereix figurar amb tots els honors en els pessebres de les nostres cases. Sota un rètol de suro empolsimat de neu artificial, la figura del tender fregant-se les mans s’hauria de posar just al costat del naixement. Quin sentit pot tenir  el Nadal sense l’infatigable comerciant que ofereix als pastors la possibilitat de comprar un present que –ben segur– farà feliç al nen Jesuset? Tots sabem que si fos per les fúries satàniques dels descreguts, vençudes en just combat electoral, tot seria obscur i silenciós com l’infern, per tant tot bon pessebrista hauria d’instal·lar també una bona il·luminació que ressegueixi el camí fins a la cova i que il·lumini càlidament la porta de la humil botigueta. També seria recomanable instal·lar uns altaveus alimentats contínuament amb cançons de Nadal nostrades, que infonguin al pessebre el to adequat, l’ambie…

L’epitafi del temps

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més, que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa i res. El temps  gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa. El temps és la suma del passat, del present i del futur, són les fulles de l’arbre, les que cauen i les que ja reposen damunt la molsa untada de gebre. El temps dura indefinidament i alimenta, amb un tic-tac primordial, els elements mecànics que fan girar la gran esfera de l’univers. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre. Quan el temps passa i no passa res, diem que és un temps perdut i quan  ens encalça en estat pur, el passat i el present es confonen en el gust d’una magdalena. És el te…

Felicitat d’entretemps

Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel·la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de novembre i els primers de desembre estan fets per a ser gaudits sense recança. Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal comencen a il·luminar els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel·leixen cap un estat de felicitat forçada. Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir te…

SANT JULIÀ DEL LLOR I BONMATÍ

Lògicament hauria de ser al revés: Bonmatí i Sant Julià del Llor, perquè és a Bonmatí on hi ha el nucli principal del poble: l’ajuntament, la parròquia, les indústries i tots els serveis. Sant Julià són només quatre cases sota un turó on s’hi dreça una ermita i un cementiri, coronats per una gran antena que sembla com una mena de megàlit metàl·lic alçat per l’home modern en honor i glòria de la tècnica. Al voltant del turó de Sant Julià s’hi desplega un paisatge de boscos i de cingleres, i de valls traçades i esquinçades per la civilització. La gamma de verds sembla infinita i els blaus es dissolen en la llunyania contra un cel insubornable. El Ter, acompanyat per llargues fileres de pollancres esgrogueïts, brilla sota el sol tardoral i uns núvols arrodonits acaben de donar forma al paisatge. Al fons una pinzellada de muntanyetes emblanquinades és el toc personal que l’artista virtuós sempre sap donar a la seva obra. Sant Julià del Llor i Bonmatí és un municipi jove, segregat amb dolor l…

S’ha acabat el bròquil

Malgrat tots els imponderables, el nostre país ha tornat a la normalitat. Després d’un breu cicle electoral –històricament parlant– en què el socialistes i altres forces d’esquerres han ocupat el poder en diversos estrats institucionals –govern de l’estat, municipis, comunitats autònomes, diputacions i Generalitat– finalment ara tornen a governar els de sempre. A l’Estat el Partit Popular encarna aquesta idea d’Espanya, difusa per un costat i molt concreta per l’altre, que entronca directament amb la ideologia que ha inspirat a la majoria dels governants espanyols des l’època dels reis catòlics. I a Catalunya, i a la majoria de municipis, governa aquesta coalició de liberals i democratacristians que ha sabut amb gran èxit fer seva una idea de Catalunya i repartir-la entre els seus com si fos una franquícia. S’ha acabat el bròquil! Ara tornen a manar ells i ens imposen la seva manera de veure el món i –tal com ens deia el senyor Duran– de palpar-se la cartera. S’ha de retallar, i és cert…

El poder de la tecnocràcia

A vegades ens pot semblar que vivim en un món irreal. Les noves tecnologies i la irrupció brutal en la nostra quotidianitat d’internet, ens fa ser més vulnerables. Allò que abans vivíem en un anonimat primordial, ara ens costa mantenir-lo en la ratlla de la simple discreció i la nostra vida a voltes se’ns apareix com un relat de fantasia en el qual nosaltres, sorprenentment, som a la vegada protagonistes i espectadors. Ara, finalment, ja podem anar a la processó i repicar, i fer el que es vulgui. Un alcalde, per posar un exemple, pot estar donant la seva opinió personal pel Twitter mentre parla formalment en un ple sobre el mateix tema i no passa res, són coses de la modernitat. A hores d’ara probablement ja compta més el que es pugui dir a través de la brillantor de les xarxes socials que el que es diu en la bruta i ofuscada realitat. Fa uns anys, molt pocs, no ens podíem arribar ni a imaginar un futur com en el que ja estem immersos. En un període brevíssim ens hem instal·lat en un es…

Més enllà

Totes les religions han volgut interpretar el que hi ha a l’altre costat de la vida, la vida després de la mort. Els antics es formaven sovint una visió espantosa del que anomenaven «el regne de les ombres». No deixava de ser un plantejament força realista perquè, mitologies a part, el regne de la mort no ha estat mai il·luminat per la llum del coneixement empíric. Aquestes teories d’ultratomba les venim arrossegant des de temps immemorials. Naveguen de les piràmides als mausoleus, dels cementiris als crematoris. Són visions contrastades: salvació i paradís contra infern i condemna. La vida és eterna i en qualsevol cas ens toca anar amunt i avall amb el pes feixuc d’una ànima immortal lligada al turmell de les nostres conviccions. Són bàsicament visions tranquil·litzadores, la vida dels éssers estimats perdura més enllà de les oscil·lacions terrenals i la nostra pròpia existència adquireix un caràcter transcendental. Després de Jo, continua el meu Jo, més jove i atlètic, saltant de núvo…

La crisi de la democràcia

Evidentment hi ha dates que són història, el 20 de novembre hi va passar per mèrits propis l’any 1975. Amb la mort del dictador s’inicià al nostre país una transició política que culminà amb l’adveniment de la democràcia, un sistema fràgil i imperfecte, però que ens ha aportat uns decennis de prosperitat i de benestar sense punt de comparació amb cap altre període històric anterior. No sé quin dia serà en què haurem de recordar la pèrdua definitiva de la democràcia, evidentment espero que no sigui demà. Vaja, n’estic segur, perquè demà, surti el que surti de les urnes, serà un resultat democràtic i encara que un partit d’antecedents poc fiables com el PP es faci amb la majoria absoluta, el resultat des d’aquest punt de vista és inqüestionable. En canvi és més preocupant el que acaba de passar a Grècia i a Itàlia, on els governs democràtics han caigut i s’han substituït per altres no se sap ben bé per qui. Ens trobem en una situació de cop d’estat virtual, com una mena de 23F –una altra …

Lartsinim

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino. El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento. Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys…

El futur del passat

L’onze de novembre és una data que als catalans d’aquí d’entrada no ens diu res. La tardor ens aclapara i vivim pendents dels panellets, dels bolets i de les torrades a la vora del foc. Els que viuen connectats a Internet, si busquen l’entrada de la Wikipèdia en català dedicada a aquest dia de l’any, trobaran ben poca informació. Sembla ser que l’onze de novembre de 2006 es va presentar la consola Play Station 3 i para de comptar. Però a l’altre costat de la frontera, a la Catalunya Nord, la sensació és ben diferent perquè a cada poble, i n’hi ha 221, es commemora l’aniversari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. S’ofereixen flors davant dels monuments als caiguts i molts recorden encara amb emoció les ferides deixades en les seves famílies per aquella guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, però que acabà de la pitjor de les maneres possibles: amb una pau dèbil que abocà a una altra guerra encara pitjor. Malgrat tot, aquell armistici significà molt pels francesos, perq…

La campanya

Novament ens veiem envoltats de banderoles, farcides de candidats riallers i de mitges veritats. Que les eleccions s’hagin convertit en una rutina per un costat és bo. És evident que hem aconseguit normalitzar el que durant molts anys fou anormal, però per l’altra banda, com en totes les rutines, ens aboquem tard o d’hora a la temptació d’intentar canviar d’aires i la dificultat sorgeix quan, en el gratacels de la democràcia, no ens podem permetre canviar d’aires sense caure per la finestra. Em diran conformista, però hi ha el que hi ha i som el que som. No ens podem queixar dels polítics que ens representen, o que ho pretenen, sense fer abans tots examen de consciència. És molt fàcil assenyalar exclusivament als governants quan es parla de corrupció. Tots sabem que és una qüestió de tota la societat, però ens és més fàcil plantar-los a ells la llufa, per allò de «per això els paguem». El problema és que els polítics no són ni millors ni pitjors que nosaltres, dic que és un problema per…

Modest Comadira

Ja sé que és una obvietat i que en aquests articles ho he dit a bastament, però no per repetir-ho és menys veritat: estem instal·lats en el presentisme i no veiem més enllà del que envolta al temps en què vivim. Se’ns fa difícil pensar en horitzons més amplis dels que permeten les estretes pàgines de la nostra agenda i, en alguns casos, més enllà de la fulla diària del calendari del pagès. El present ens aclapara i arribem a pensar que la resta només és fum. Des de la meva humil talaia, i simplement sumant i restant passats i algun futur, arribes a conclusions simples, però segures. Per exemple: si sumem tot el que han aportat a la cultura gironina i al país sencer personatges com Modest Prats i Narcís Comadira i els projectem cap al futur, el resultat serà X multiplicat per 10. O sigui, en un futur no molt llunyà, aquest dos noms seran un referent importantissim a l’hora de parlar de la nostra època. Tot això ho dic perquè aquests dies de Fires s’ha homenatjat als dos que acabo de cita…

Dia de difunts

La memòria és aquest immens cúmul de records i de despropòsits que els humans atresorem al llarg de la nostra vida, amb la fútil pretensió de ser enterrats algun dia amb ella, o cremats en la seva endomassada nau en alta mar, com els antics adoradors del déu Thor. Però de res en som propietaris eternament i la vida, un dia o l’altre, ens exigeix sense dret a discussió que li sigui retornat tot el que és seu per dret de naturalesa. Vivim en aquest planeta com una mena de rellogats, sempre a punt de rebre l’ordre de desnonament. De la mateixa manera que els més rics veuen com els seus cabals no serveixen per a res quan arriba el moment d’encarar-se a la mort, els més intel·ligents sucumbeixen també, tard o d’hora, a l’abisme de l’oblit. Naixem nus i morirem nus, serem pols de columbari i els nostres records es perdran inexorablement entre la polseguera dels camins. Potser perquè som conscients de tot això, quan arriben aquestes dates els cementiris s’omplen de gent que neteja les làpides,…

Oh, la pluja!

La pluja, quan cau ordenadament, és com una mena de bàlsam que t’ajuda a dormir i a pensar. Si, a més, el calendari ens marca ja ostensiblement els darrers dies d’octubre, del tamborineig de les gotes en pot sorgir qualsevol cosa. Sobretot els records d’altres pluges, de dies llunyans i d’hores definitivament passades. La pluja, quan sap ploure, és una de les meravelles més preuades al nostre país. Tot és començar a ploure i els boletaires surten dels seus amagatalls. De la mateixa manera que els antics egipcis i les cultures ameríndies eren adoradors del sol, els boletaires són adoradors de la pluja i de les humitats profundes dels alzinars i de les pinedes. La pluja és vida i és riquesa; més enllà dels índexs borsaris, al producte interior brut dels països s’hi hauria de sumar el cabal dels seus rius i la precipitació mitjana anual. Però, i això ja ens ho advertia Raimon, la pluja al nostre país no sempre sap ploure i –el que encara és més important– no sempre sabem valorar els riscos…

Girona, el temps de Fires

Quan el relat de l’any arriba als capítols de conclusió, a Girona és temps de Fires. Les fulles dels arbres de la gran devesa vora el Ter es posen d’acord per caure totes a una i els colors de la ciutat deriven de sobte cap als torrats, els taronges, els ocres i tota la gamma de rovellats. El cel, en canvi, sembla haver perdut la saturació tonal i només deixa entreveure uns quants tons de gris i para de comptar. Durant uns dies, de sant Narcís a Tots Sants, el temps només avança al ritme que imposa la gran nòria que gira entre les capçades dels vells plàtans. Al llarg del dia, a la gran esplanada de la Copa, refulgeixen entre gotes d’humitat els vidres trencats a bocins de les ampolles de cervesa i de nit el recinte s’omple de vibracions gegantines, que fan caure dels arbres les poques fulles que encara quedaven enganxades a les branques. Un àngel de bronze, al capdamunt del campanar de la catedral, s’ho mira tot amb l’aire de qui ha vist passar molts octubres i molts novembres, i un ex…

És dilluns...

Temps sense retorn i colors fecunds. Dies d’ombres i llavors de dilluns.

A vegades la pau

A vegades ens emboliquem amb disquisicions inútils –n’hi ha algun que ha passat la setmana comentant i opinant sobre la llengua que empra en Gerard Quintana a casa seva– i ens omplim la boca amb les declaracions d’algun entrenador de futbol, com si d’això en depengués el destí de la humanitat. Però el món gira i la història es continua escrivint, i l’escriuen precisament els que se la treballen. Aquest any, els pobles d’uns quants països del nord d’Àfrica, han canviat radicalment el rumb de la seva història. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara Líbia. Això sí, hi ha encara encara uns quants dictadors en actiu, però ja fa temps que han començat a tremolar i la fotografia de Gaddafi ensangonat probablement encara els posarà més nerviosos. Però aquests processos són imparables. Ara també hem vist com finalment al País Basc arribava la pau, una pau esperada i anhelada per tots. A més de la pau alguns també desitgen altres coses: uns volien veure la foto dels terroristes derrotats com…

A vegades la pau també és possible

Això és el que vaig publicar el 22 de març de 2006 i finalment ha arribat el dia...Potser vindrà el dia en què sabrem comptar els morts, tots els morts. Potser vindrà el dia en què sabrem abraçar-nos sobre la terra verda i podrem comptar, definitivament, tots els colors del verd. Potser vindrà el dia en què sabrem pronunciar tots els noms, sense recança, sense por, en pau i amb el cor sencer. Potser vindrà el dia en què l’esperança vencerà i tots sabrem estar en el nostre lloc i alçar la vista i aguantar la mirada. Potser aquest dia vindrà, avui sabem que serà possible.

Som Raimon

Som el que mamem i el que mengem, som el que tenim i el que anhelem. Som fets de la mateixa pasta que els nostres somnis i que les il·lusions. Som un reflex en la nit, som una petjada en la sorra, som un fil de fum que serpenteja entre els núvols baixos. Som la llengua que parlem, som el país on vivim, som el que són els nostres fills i el que han estat els nostre pares. Som vent d’eternitat i pols de present. Som totes aquestes coses i probablement també moltes altres, però, els que vam viure intensament durant el darrer quart del segle passat a Catalunya, també, d’alguna manera podem dir que som Raimon. Som les seves cançons i la seva veu que s’escampa imparablement per tots els intersticis de la nostra vida. És probable que també siguem altres coses, però fonamentalment som Raimon. Raimon representa una manera de ser i una sensibilitat que va molt més enllà dels tòpics nacionals i que s’escampa com una taca d’oli pels voravius que traça, a vegades, la intel·lectualitat. Raimon és par…

és dilluns...

Només el mar, amb l’embat constant de les onades, pot trencar la força tel·lúrica d’un dilluns d’octubre.


La cotització de l’esperança

Hi ha desastres naturals, incontrolables, impredictibles i inevitables. Terratrèmols, sequeres, inundacions o erupcions volcàniques submarines, com és el cas ara a l’illa del Hierro. Davant d’aquestes demostracions de força de la natura, els humans no podem fer altra cosa que fugir, perquè, al contrari que els déus mitològics, els nostres poders són limitats. L’escorça geològica d’aquest planeta, navegant en un mar de magma, va a la seva, per molt que ens entestem en pensar el contrari. En canvi, hi ha d’altres desastres provocats, aquests sí, per la pura incompetència de la raça de bípedes que habita aquest racó de l’univers. Ens passegem per ciutats amb l’aire enverinat, hem de netejar l’aigua dels rius que nosaltres mateixos embrutem i ens passem la vida intentant solucionar conflictes que provoquem reiteradament per la falta de coneixement i d’enteniment. Sembla com si fos part intrínseca de la nostra manera de ser, però en el fons tots sabem que no és així. Que tots els problemes d…

12 d’octubre

En el meu record, el 12 d’octubre sempre era una dia passat per aigua. Semblava com si la grisor del règim franquista regalimés per les canaleres i pels televisors. El dia de la Hispanidad, o de la Raza, o del que fos, era  essencialment en blanc i negre i la gent es passejava pel carrer sota el paraigües d’una realitat estranya, mirant de reüll l’aigua bruta que baixava pels embornals i que omplia les rieres i els rius menuts del nostre país, sempre disposats a desbordar-se per a inundar les cases dels més dèbils. Ja per naturalesa octubre és un mes bromós, tot i que aquest any ens han tocat uns dies assolellats, suposo que a compte dels dies de pluja del mes de juliol. Durant els 31 dies d’octubre el temps decanta ràpidament cap a la foscor, fins a l’1 de novembre en què ja s’oficialitza la tardor amb tots els seus ets i uts, i el dia dos en què se celebra, com en una mena d’aquelarre de la tristor, el dia dels difunts. Però ara, a més, l’esperit d’aquest mes corre en paral·lel amb l’…

és dilluns...

Dilluns, oh dilluns, la teva ambició neix de la llum dels diumenges i mor en les tenebres dels dies feiners.


Jobs en el núvol

D’Amèrica les notícies sempre arriben de matinada, embolicades amb els farcells i les sedes de l’imperi, amb els rebufs i les garlandes del Twitter o del Facebook. Quan el sol encara no gosa treure el nas pels intersticis de la persiana, ja comencen a entrar els titulars del New York Times, carregats amb la tinta més fosca d’aquests temps globalitzats que ens ha tocat compartir. Avui, entre el traços redibuixats de les helvètiques i les verdanes del meu iPad, ha sorgit la notícia de la mort d’Steve Jobs. És una mort llunyana, i fins a cert punt esperada, la mort d’algú que no coneixes, que només has percebut boirosament en la fredor de les pantalles i en el laberint tipogràfic dels diaris. És la mort d’una celebritat, un nom d’aquells que amb el temps farciran de contingut els reculls de citacions i els llibres d’història. Però Steve Jobs, en el meu cas i en el de molta gent, ha estat alguna cosa més, ha estat també una presència més íntima, perquè la nostra vida no seria el que és sens…

La bombolla discursiva

Les cerimònies civils, inauguracions, lliuraments de premis i tota mena d’actes públics, es farceixen sovint de discursos més o menys buits de contingut. Es deixen anar frases fetes, refranys i es repeteixen sense fi els tòpics que algú ja ha dit abans i que, generalment, no aporten absolutament res al desenvolupament de l’acte en si mateix. La majoria d’aquestes cerimònies les podrien executar tranquil·lament un grup de mims o uns orangutans vestits amb americana i corbata, o vestit-jaqueta si és el cas. Des que el món és món, i que algú va inventar els micròfons, els actes comencen entre les distorsions provocades pels altaveus que sempre estan descompensats i si la cosa requereix de suport audiovisual difícilment funciona com ha de funcionar. Els oradors arriben en l’ordre invers al seu rang i al seu catxet mediàtic; un presentador televisiu o un polític de primer ordre, per exemple, es poden permetre el luxe d’arribar amb un retard de trenta minuts o més i encara, quan entren a la …

Poesia i filosofia

L’altre dia, per una d’aquelles casualitats de la vida, vaig aterrar a l’Espai Mallorca de Barcelona, on es desenvolupava la presentació del llibre El pensament català, del qual en són autors Xavier Fossas i Jordi Puigdomènech. Aquesta obra, que té per objectiu oferir un petit tast del que han estat les grans figures del pensament català de tots els temps, l’ha publicat Documenta Balear i per tant ocupaven el lloc que els pertoca en l’ambaixada cultural de Mallorca a Catalunya. Just en l’instant d’entrar en la sala, en Xavier Fossas pronuncià una frase que em va corprendre i que m’obligà a quedar-me fins al final en un acte que fins aquell moment no m’anava ni em venia. Va dir: «la filosofia, igual que la poesia és un impuls del cor». No sé si tots els filòsofs poden estar d’acord amb aquest axioma, però els poetes segur que sí, perquè la filosofia i la poesia han seguit viaranys paral·lels al llarg de la història. També recentment, en boca de la poeta gironina Rosa Font, vaig poder esc…

Elits i minories

Sovint es diu que la cultura és elitista. Ho diuen alguns amb el to agre dels que no comprenen o no volen comprendre, o bé amb ganes de justificar la poca audiència dels productes estrictament culturals, entenent la cultura des del punt de vista del seu origen, o sigui el de la creació. Però els creadors no pertanyen a una elit, ja els agradaria pobrets, ells simplement formen part d’una minoria intel·lectual. Les elits –em sembla a mi– són una altra cosa, una casta diferent, escollida fonamentalment pel seu nivell adquisitiu. Per exemple: els que poden gaudir dels restaurants guardonats amb estrelles Michelin i regentats pels «millors cuiners del món», són una elit; els que es dediquen a la dansa, la poesia, la filosofia o al teatre són simplement una minoria. Al nostre país la cultura creativa, allò que des d’algun dels seus aspectes es denomina «d’autor», és sistemàticament titllada d’avorrida i és apartada dels canals naturals per on hauria de donar-se a conèixer. Les grans editoria…

La tardor, la democràcia i altres articles de temporada

De cop i volta la temperatura s’ha anat adaptant al calendari, el sol ha deixat de brillar amb aquella insolència de l’estiu i els núvols van dibuixant animalets llanuts en el cel. Per fi ens hem pogut posar la roba d’entretemps i hem deixat de semblar guiris indocumentats. Els colors del paisatge inicien una decantació irresistible cap als ocres i els ambarins, els trens tornen a carretejar treballadors i estudiants i les voreres s’omplen de gent amb aspecte atrafegat. Aviat canviaran l’hora i els dies decauran inevitablement cap a la depressió lumínica, que arriba al seu punt més baix pels volts de Nadal. A les fruiteries començaran a lluir novament els productes saborosos de l’estació, els gossos passejaran amb la cua dreta i la corretja tibada i, finalment, arribaran les eleccions. Serà temps d’escoltar discursos i contra-discursos, de valorar somriures i ganyotes i d’escoltar, com sempre, les interessades valoracions dels sondejos i dels resultats, dels uns i dels altres. Però aque…

Apple shadow

Anacronismes

La crònica de la nostra civilització és una rècula de conflictes que, mirada des del present, es perd en la foscúria dels temps més remots. Les guerres, les epidèmies, els terratrèmols, les revoltes i els genocidis són la base i el fil argumental de la narració humana. Una narració a voltes embellida amb noms de grans personatges i amb un estofat de llorers que va fent xup-xup en els llibres d’història. El temps és la gran màquina trituradora que s’ho menja tot, es menja fins i tot la veritat, que acaba digerida en els intestins del present. D’aquests detritus en diem «anacronismes» i a vegades ens els presenten com si fossin menges suculentes. Fires medievals, recreacions històriques, representacions escèniques, fetes amb més o menys pressupost i amb molta Il·lusió. A vegades els anacronismes només afecten a la pell de l’assumpte i, sovint, són acceptats conscientment per tothom. Però n’hi ha d’altres que són més complexos i que arriben fins al moll de l’ós de la història, són aquells …

Girona Napoleònica

Heus aquí la sempre difícil tasca dels repòrters de guerra en les guerres fictícies...


Busquem en la llum

Hi ha històries que es perden en la nit dels temps i que es repeteixen en totes les cultures amb petites variacions i Jean-Claude Carrière les recull admirablement en els seus Contes filosòfics. Una de les quals és la d’aquell home que es mira al mirall amb ells ulls closos. La seva dona estranyada li pregunta perquè ho fa i ell respon el següent: «vull veure quina cara faig quan dormo». És com un acudit, no et fa esclatar de riure, però et fa pensar. Igual que aquell gag clàssic del clown que busca quelcom al mig de la pista i, al ser interpel·lat pel pallasso seriós, diu que està buscant la cartera que ha perdut al camerino. La qüestió és que si ho ha perdut al camerino perquè ho busca a la pista? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè a la pista hi ha llum... De fet buscar allà on hi ha llum no és cap rucada, probablement no trobaràs precisament allò que busques, perquè evidentment no ho has perdut en aquell indret, però en la llum tens l’oportunitat de trobar alguna cosa i en la…

Plany de tardor

Desig de tardor, llavors de quintana. Desig de magrana, llavors de cançó.

El tatuatge

Darrerament s’han posat de moda els tatuatges, abans només eren cosa de mariners i de legionaris, gent ruda i de pell gruixuda. Ara, qui més qui menys, tothom va amb alguna cosa tatuada en les parts visibles de l’anatomia. Són coses de les modes, que comencen ves a saber com i acaben amb tota la patuleia seguint al flautista de torn, com la mena de ratolins embadalits que som. El cas és que aquests dies s’ha parlat molt d’una notícia que m’ha fet pensar. Es tracta d’una dona de 81 anys, veïna del comtat de Norfolk, que per estalviar-se feixugues anades i vingudes a cal notari, ha optat per fer-se tatuar al pit aquesta frase: «No em ressusciteu» i, no fos cas de quedar en el moment decisiu d’esquena, també s’ha tatuat un «Si us plau doni’m la volta» a l’espatlla. D’això se’n diu ser pràctic.  Segurament a partir d’ara les cases de tatuatges obriran una nova via de negoci: els tatuatges de darrera voluntat. No està malament, sempre ens diuen que per sortir de la crisi hem d’innovar, no? D…

Les cigonyes i la crisi

Les cigonyes són aus de nas potent, de coll sinuós i cames llargues. Sobrevolen pausadament els campanars de l’Empordà, esquivant com poden les capçades punxegudes dels xiprers i els serrells retorçats dels cables elèctrics. Són ocells migratoris, que tornen sempre al mateix niu d’on havien sortit, carregades amb un mocador de fer farcells al bec on hi porten els encàrrecs usuals de les pageses. Sovint les capçaleres dels llits dels nadons estan il·lustrades amb imatges de cigonyes, que les mares utilitzen com a metàfora per a explicar-los l’obscur origen de la vida. L’altre dia, en una grua de Girona, s’hi van reunir una cinquantena d’individus d’aquest plomatge. El seu perfil angulós rivalitzava directament amb l’estructura industrial on es recolzaven i la seva blancor poderosa ressaltava sense competència amb el fons de núvols que s’acostava lentament per llevant. No lluny d’aquell indret un quiosquer oferia als seus clients els suplements dominicals d’una realitat arrebossada de co…