Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2010

El pretèrit indefinit

 Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record, com els colors inicialment vigorosos d’un cartell electoral exposat a les inclemències del temps. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. Els cementiris estan plens de dates. L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les consultes dels metges, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleaddictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats. Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui r…

Fum, fum, fum

 L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió. A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors. Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles…

La muntanya de pedra

 De lluny sembla l’esquena d’un dinosaure ensopit després d’una digestió difícil. El sol de la tarda hi toca de ple i la paleta de colors, generalment en gris, es decanta temporalment cap als ocres i els rogencs. No per casualitat els alts murs de la ciutat vella han pres les seves formes del ventre d’aquesta muntanya de pedra, d’aquí es van anar llescant de mica en mica els carreus que farceixen d’històries la seva llegenda d’immortalitat. A dalt, pel camí de la Ferradura, un home llaura un petit hort amb un motocultor i els gossos lladren com un cor d’àngels rondinaires. El sol, que s’aguanta en equilibri precari sobre les Guilleries, dibuixa ombres cantelludes fins i tot darrere del més humil granet de pedra. Dos pins carregats de pinyes seques guarden l’entrada del gran crostam de la pedra de Girona i una torre arrodonida, enfilada per una gran antena, corona el perfil més alt del paisatge. Ajaguda en la plana, la ciutat reverbera suaument en la llum del feble sol de desembre; la…

Futbol, futbol, futbol

Mai he arribat a comprendre del tot el sentit de l’esport com a espectacle i, sobretot, com a gran espectacle de masses. Del cinema i del teatre, fins i tot de la literatura, s'espera un relat que ho faci entretingut, interessant i intel·ligible. Als autors se’ls demana un trencament constant de les normes, inesperats girs narratius que mantinguin en tot moment a l’espectador, o al lector, enganxat a la cadira o al llibre. Res és més decebedor que un desenllaç previsible, que una falta d’acció o de contrastos en el ritme de la història que es pretén explicar. Per contra, per exemple, és evident que no hi ha cosa més avorrida i previsible que un partit de futbol, on sempre juguen el mateix nombre de jugadors, durant el mateix espai pautat de temps i acabant sempre amb el mateix tipus de resultat, ja sigui favorable a l’equip local o al foraster. Vull dir, a risc d’escandalitzar a algú, que mai s’espera que guanyi l’àrbitre, el linier o –el meu preferit– el venedor de caramels de …

Galàxia Wikileaks

 La història de la humanitat s’estructura en èpoques diverses, que els alumnes aprenen –o no– des de l’educació primària; però en el cas de la cultura és diferent, perquè fins fa ben poc no es va establir una diferenciació entre les distintes fases del coneixement humà. Fou l’any 1962, en què Marshall Macluhan gosà dividir la història de la cultura en un abans i un després de l’aparició de la tipografia al segle XV. Macluhan va batejar-ho com la “Galàxia Gutemberg”. L’època anterior no sé si algú s’ha molestat en posar-hi nom i de la posterior, en la qual ja ens hi trobem immersos, tampoc. Evidentment no seré jo qui ho faci, pobre de mi, però crec que, posats a buscar un nom que defineixi a aquesta voràgine de l’electrònica i de l’omnipresència de les xarxes d’informació global, bé podria ser que algú en digués “la Galàxia Wikileaks”. I amb això no pretenc insinuar que el fet de l’aparició de tots aquests comunicats confidencials atribuïts a la diplomàcia americana vinguin a revolucio…

Roma, ciutat perduda

 Les ciutats són el resultat de l’afany civilitzador de la humanitat. Sota les llambordes gastades dels carrers d’Europa s’hi amaguen dos mil·lennis d’història, infinitat de vides i de passions, d’utopies i d’horror. Al voltant de les ciutats han crescut nacions, s’han forjat imperis i molta gent ha malgastat vides amargues i estèrils, però també s’ha gaudit de felicitats duradores, en l’escalf de la munió i de la companyonia veïnal. Els núvols han plorat llàgrimes amargues sobre els teulats, de la mateixa manera que han florit fruits saborosos en jardins recondits. A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat. Són vides efímeres, perquè en elles nomès hi he viscut durant uns dies o unes hores, però malgrat tot em queda el record del color d’un mur, el perdurable somriure d’un gest fugisser o l’olor fins aleshores desconeguda d’una casa. Les ciutats es barregen i es confonen en la memòria, igual que els records d’infantesa i de nit, en somnis, ens passe…

Plaça de la Independència

 A Girona el bar Boira és un establiment amb vistes. Les aigües de l’Onyar passen lentes sota els seus finestrals i es barregen suaument amb les tonalitats terroses de les cases que es recolzen, d’esquena al riu, sobre els carreus d’una antiga muralla. La gent travessa el pont de Sant Agustí i els ànecs es passegen sobre els lloms gelatinosos de les carpes. La catedral corona el paisatge amb un àngel impertèrrit al capdamunt i els núvols ballen inquiets entre les gavines, tot esperant poder descarregar quatre gotes de tardor sobre els gironins. A Girona el temps és el combustible de la vida, des de les taules del Boira es consumeixen els minuts i les hores, entre tasses de cafè amb llet i gots de cervesa. El diaris s’obren de cames impúdicament per a oferir als lectors les notícies del dia i els gats, a l’altre costat del riu, esperen que caigui el manà del cel. Sota les voltes la vida es consumeix a glopades, els coloms picotegen engrunes sobre les llambordes i un heroi de bronze s’h…

Santa Bàrbara

 La llegenda diu que santa Bàrbara, filla d’un ric pagà, va morir un quatre de desembre, decapitada precisament pel seu pare que preferia veure-la morta abans que cristiana. Quines coses que tenien aquells súbdits del l’emperador Maximí! Sortosament un llamp va fulminar al botxí immediatament i, fent una curiosa associació d’idees, els fervorosos seguidors de la santa la van nombrar patrona auxiliadora contra els llamps i les tempestes, i santa protectora dels miners, dels artillers i dels electricistes. Per santa Bàrbara, al nostre país, també comencen uns dies de festa que la tradició popular més recent ha arribat a anomenar com “El pont de la Puríssima Constitució”, una setmana tacada de festivitats que la gent aprofita per a descansar, preventivament, de les properes vacances de Nadal. És ben estrany com fins i tot les tradicions més modernes poden arrelar tan ràpidament en el nostre inconscient col·lectiu que ni a l’independentista més exacerbat se li acut posar-ho en dubte. Entr…

Postil·la a unes eleccions

 Abans que no s’apaguin definitivament les brases del foc electoral, m’agradaria esbossar quatre conceptes filosòfics que, crec jo, han planejat sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya:Ambigüitat, que no s’ha de confondre amb ambivalència; és quan un comportament o una expressió permeten interpretacions diverses. L’ambigüitat no és perversa, ni és necessàriament un concepte erroni o dolent, és com un reflex en un vidre, és una imatge virtual, és una interpretació de la realitat que algun dia pot arribar a ser una realitat tangible. L’ambigüitat és un terreny relliscós, però passant-t’hi de puntetes es poden arribar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya.Ase de Buridan. Un filòsof francès del segle XIV, Jean Buridan, va plantejar un experiment mental que consistia en posar un ase, assedegat i afamat, a la mateixa distància d’un cubell d’aigua i d’un sac ple de civada. Al ser incapaç d’escollir per quina de les dues opcions inclinar-se pr…