Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

Girona, terra de fires i postals

 Cada dia que passa se’m fa més estrany parlar de Girona. Probablement perquè no he pogut, no he volgut o no he sabut, viure en cap altre indret del món, he arribat a un punt de saturació. No paro esment al que m’envolta, només em crida l’atenció allò que és lleig i saludar sempre a les mateixes persones pel carrer se’m fa feixuc, quan hauria d’estar content de viure acompanyat, de sentir-me reconegut, de viure rodejat de pedres amb història i en una de les ciutats més boniques i riques del nostre país. Quan arriba aquesta època de l’any, en què les fulles de la Devesa comencen a caure i la humitat penetra fins al moll dels ossos, en què la ciutat s’il·lumina enmig d’una foscor creixent i les veus proclamen que és temps de Fires, a mi em sembla que les cames em fan figa i em venen ganes de fugir com sigui de la festa, del brogit i de l’empatx de gironitud. Panellets, barraques, capgrossos, cerveses, fires, gentades, actes i discursos: quina mandra! Fins i tot els més joves sucumbeixen…

Tecnologia per un forat

 Vivim en una societat altament tecnificada, no portar un telèfon mòbil a la butxaca, o a la bossa, significa pertànyer a una espècie en fase d’extinció. Les nostres vides estan envaïdes per tota mena de productes electrònics, tants que fins i tot només ens adonem de la seva presència quan s’espatllen o quan, momentàniament, l’electricitat deixa de bategar pels circuits vitals de la casa. Al nostre voltant gairebé tot és tecnologia i res escapa al seu domini absolut. Però aquesta tecnologia que fomentem, que ens fa ser dependents d’ella i que utilitzem constantment, no deixa de ser fràgil. Els humans, malgrat l’alta estima en què tenim la nostra intel·ligència, fabriquem productes a imatge semblança de la nostra feble naturalesa. Hi ha dissenyadors de productes tecnològics que es vanten de fabricar aparells que “fins i tot un nen pot utilitzar” i acaben per fabricar andròmines que només els nens saben utilitzar, i si canviem la paraula “nen” per “idiota”, arribarem per regla de tres a…

El pitjor dia de Girona

En una època en què els soldats lluïen plomatges i casaques de colors i molt abans que existissin els trens i les fotografies, Girona fou una ciutat assetjada. Darrere dels seus murs els gironins van resistir tres envestides de l’exèrcit més poderós del seu temps, la sang i la destrucció van córrer pels carrers i la fam acabà per consumir als darrers resistents. La ciutat va haver de pagar a un preu molt alt el cost d’una glòria efímera.La Guerra del Francès, com totes les guerres, fou injusta i dolorosa, però durant molts anys la ciutat va exhibir les seves ferides com un monument erigit als seus defensors i en els seus blasons s’hi va gravar un lema que repetia per tres vegades la seva suposada immortalitat. Els poetes cantaven la gesta dels gironins i la gent ho repetia pels carrers amb la seguretat cega dels que es volen creure qualsevol mena de mentides. Els herois i les heroïnes dels setges eren models a seguir i el seu record es perpetuava generació rere generació.Ramon Martí A…

“Tardivolitats”

 Ja ha arribat, ja és aquí. Ha baixat de no sé on i ha entrat fins al moll dels ossos. Les muntanyes han mudat de color, els boscos s’encongeixen, els arbres tenen ragera de fulles i el vent s’entortolliga entre les branques. És com una sensació elèctrica sobre la pell, un coneixement atàvic que la condició humana ha acumulat a través dels segles i que es manifesta en això que els gironins, després d’una molt sofisticada decantació cultural, en diem «temps de Fires». A Barcelona, la tardor ha arribat amb una pluja de plomes i de lluentons, les aspes del Molino han tornat a girar, els socis del Barça s’han reunit en assemblea i, qui més qui menys, se sent víctima dels poders fàctics. Fins i tot els del PP han trobat la manera d’explicar al món que som víctimes d’una invasió musulmana propiciada per nacionalistes radicals i socialistes revolucionaris. La tardor ens fa lliscar inevitablement cap a un hivern que es presenta llarg i fred. Després de mesos de piular sorollosament en butxaqu…

Redecorant l’infinit

 L’altre dia David Trueba deia en una article d’opinió a El País, que «el futur és el passat redecorat» i això és cert, sobretot en determinades visions que tenim del futur, on ens limitem a projectar-hi els anhels i les angoixes del nostre present. El resultat és sempre un futur de cartró-pedra, aquest escenari encarcarat que ha quedat plasmat en moltes pel·lícules de Ciència Ficció i que, amb el pas dels anys, l’únic que aconsegueix és arrencar de l’espectador un discret somriure. El futur, malgrat tots els nostres esforços, continua anant a la seva i no només en el terreny de la tecnologia, que és el més vistós, sinó també en el de les idees. Però precisament en aquest cas, el pitjor que pot passar és el desencís, aquella sensació de que efectivament tot acaba essent tal com ens havíem temut que seria. No hi ha pitjor futur que aquell que és exactament tal com ens l’havíem imaginat, encara que aquest supòsit sigui igual de difícil que es complexi com el contrari. Ara fa vint anys c…

Pluges i utopies

 Per si algú ho dubtava, amb les pluges del pont del Pilar ha quedat inaugurada definitivament la tardor, i amb la tardor, més enllà de la meteorologia, ens arribaran unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals la dreta del nostre país sembla ser que té les de guanyar. En moments de crisi, el discurs simplista dels reaccionaris de sempre és més fàcil de comprendre pels que no es mouen del seu sofà, pels que no volen veure més enllà del televisor. Seria més lògic pensar que en moments de crisi, provocada per l’especulació financera i pels desajustos inherents del capitalisme, l’electorat hauria d’apostar clarament per les polítiques propugnades per la socialdemocràcia i no pels que sempre han advocat pel “deixar fer”, per la no regulació dels mercats i que han aplaudit i enaltit als que guanyaven diner fàcil i als que han participat alegrement del pastís del desgavell i la corrupció. Actualment aquesta actitud no només és injusta, sinó que també és suïcida. El Partit Popular…

Notes d’una tarda a la capital

 Em passejo pel barri gòtic de Barcelona, rodejat de gent que parla totes les llengües de l’Arca, o eren les de Babel? Veig el cartell d’una exposició que fan a Pedralbes: “La bellesa cura” i una samarreta exposada en una botiga de souvenirs: “Spanish sex instructor. First lesson free”. Un grup de nois juga a futbol davant de la façana de Sant Felip Neri, la pilota rebota contra les pedres rebentades per la metralla de dues bombes caigudes el 30 de gener de 1938. Quatre turistes despistats fotografien l’església i als nois que xuten. El campanar de la catedral s’il·lumina amb el darrer sol de la tarda. La meva imatge es reflexa confusament en el mirall d’una botiga del carrer Avinyó. Al Palau de la Generalitat, rodejat de pintures de Torres García, puc llegir un rètol de l’artista on diu: “Lo temporal no és més que símbol”. L’ambient a la sala és de missa de tarda, però sembla ser que és la presentació d’un llibre. Les secretàries amatents vigilen que tothom s’assegui en la cadira a…

Tot esperant el llibre electrònic

 El futur és una història interminable i, en el cas del llibre electrònic, una història en busca d’autor i de personatges, una resposta a un pregunta que a hores d’ara encara ningú sap plantejar correctament. Tothom té clar que l’olor de paper s’esvairà definitivament de les nostres vides igual que van desaparèixer els viatges transatlàntics, els llums de carbur, les màquines d’escriure, els poetes romàntics i les vetllades a la llum de la lluna quan encara no existien els televisors. El temps i l’espai són conceptes líquids, tot depèn de moltes variables, d’estats mentals i del color del vidre amb què decidim mirar-ho. Fa temps que el llibre sobre paper està condemnat a una mort segura; com a mínim ja portem mitja dotzena de fires de Frankfurt on el llibre electrònic és “el gran protagonista” i, dia sí, dia no, sorgeixen notícies relacionades amb el tema on es pretén demostrar que aquell objecte que perfeccionà el vell Gutemberg ja ha passat al bagul de la història. Però la realitat …

Lluna plena a Cadaqués

Rosa Leveroni i Valls era una dona amb la cara rodona com una lluna plena. Va néixer en una època remota en què la lluna encara no havia estat sollada pel peu de l’home i encara impressionava amb la seva llum el fons nítid dels rius i de les rieres, una època en què el destí de les nenes de família benestant era casar-se amb un home de profit, tenir fills i viure un vida lànguida entre la cuina i la sala d’estar. Però la Rosa, gràcies a una educació moderna que la immergí en el món de les lletres, la música i els idiomes, rebé aviat la fiblada del coneixement i va beure del verí de la literatura. Cursà estudis de bibliotecària i aprengué a estimar els llibres. A través de la veu de Carles Riba, del qual en fou deixebla, va descobrir la poesia i s’enamorà d’un historiador casat, divuit anys més gran que ella, al qual li dedicà gairebé tota la seva obra poètica. Igual que tots els que van haver de transitar per aquella època, la guerra civil significa la fi d’un somni, però ella s’enrol…